El primer terç del segle XIX Barcelona patia la insuportable pressió de les muralles medievals que no la deixaven créixer car en un espai d'unes 300 Ha hi vivien 130.000 habitants, mentre Gràcia tenia tot l'espai que volia. L'escassetat de sòl a Barcelona n'havia fet augmentar el preu d'una forma espectacular. En això Gràcia també oferia avantatges: preus i qualitat de vida.
Finalment el 1854, es va arribar a l'acord d'enderrocar les muralles. Posteriorment el 1855 l'Ajuntament de Barcelona va obrir un concurs per urbanitzar racionalment l'espai que havia d'ocupar la nova ciutat i el 1859 es va aprovar el Pla Cerdà.
Fins aquell moment Barcelona no s'havia preocupat dels pobles limítrofs. Però l'any 1877 Barcelona s'apropià de diversos municipis entre els que hi havia Gràcia. La gran paradoxa és, doncs, que Gràcia que va néixer, créixer i florir, sobretot entre 1825 i 1860, afavorida per la presència de les muralles barcelonines, va sucumbir per l'enderrocament de les mateixes muralles.
Les dictadures deixen petja sobre el territori, però fou durant el segle XX en què es van patir intensament també a nivell urbanístic. L'època de la dictadura franquista va ser la més agressiva ja que fou en aquest període en què el preu del sól va augmentar espectacularment. El gran depredador del franquisme municipal fou el porciolisme.
El patrimoni històric de Gràcia, les seves torretes i edificis d'una o dues plantes, va ser arrassat en bona mesura, bé sigui enderrocant-les per fer noves construccions de més alçada o bé permetent aixecar més plantes al seu damunt.
Magda Simon Parés
 |
| A la plaça Joanic podem observar totes les tipologies edificatòries que s'han fet a Gràcia al llarg de diferents períodes |
