L'ESCOLA CARDONER

En aquestes últimes setmanes en què hem hagut de sentir la declaració d'intencions de cert ministre i la proposta de l'enèsima reforma educativa, les dues hem recordat la nostra escola, el Col·legi Cardoner, on vam començar  parvulari l'any 1945. Estava situat al llindar de Gràcia, al carrer de Septimània cantonada amb el carrer Homer, i va continuar en actiu fins al 1972, quan l'esvoranc immens de la Ronda General Mitre el va engolir. Avui només se'n conserva la palmera del pati.

La Directora, l'Àngels Cardoner, en els seus inicis havia treballat a l'escola Blanquerna i va ampliar els seus estudis de psicologia i educació infantil a l'Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. La nostra escola era privada i arreplegava alumnes  de Gràcia i de Sant Gervasi de diverses classes socials car cap infant en quedava exclòs ni per diners ni per dificultats d'aprenentatge. Allà vam tenir el privilegi de parlar, cantar i viure en català, compaginat naturalment amb el que era l'ensenyament oficial obligatori. Àdhuc les nadales que confeccionàvem nosaltres mateixes les escrivíem en català. Va ser un oasi enmig del desert cultural de la postguerra.

Això sí, la religiositat i la moral restrictiva eren les pròpies de l'època. Assistíem a misses, rosaris, sermons, preparacions a la confessió,       centrades especialment en el sisè manament, cerimònies quaresmals, visites al Santíssim i exercicis espirituals.  A la nostra aula del col·legi, que a partir dels 9 anys només acceptava alumnes de sexe femení,  quan arribava la calor apreníem amb mestria com treure'ns  l'uniforme sota la bata blanca sense mostrar ni un sol pam de la nostra llisa anatomia.

El professorat era excel·lent i es donava molta importància  a la música i a l'expressió corporal i ens feien cantar i ballar cançons del mestre Joan Llongueres, persona idealista, convençut del benefici de la música per a la formació humanística del nostre poble.

També es feien representacions teatrals i quadres plàstics referents principalment a episodis del Nou Testament. Moltes d'aquestes formes  d'expressió les mostràvem davant de la família a final de curs al "Círcul Catòlic de Gràcia", que és tal com l'anomenàvem en aquell temps. També es donava molta importància a la convivència fent algunes sortides.

Excursió a Montserrat

Era cabdal la processó que s'organitzava el dia de la Primera Comunió, curosament assajada. L'escola en pes, professors, alumnes i famílies, recorrien pas a pas el carrer de Septimània  fins a la parròquia dels "Josepets" acompanyant als nens i nenes que aquell dia rebien el sagrament per primera vegada.

La festa de la Immaculada, patrona de l'escola, era especialment celebrada: després de la Missa i d'esmorzar, es feia una ballada de sardanes amb cobla en el pati. Hi podia participar, a part d'alumnes i les seves famílies, la gent del barri.

Gràcies als que van mantenir la flama de la nostra llengua i la nostra cultura en la clandestinitat, quan vam ser adultes vam voler aprendre a fons el català i el seguim aprenent amb veritable gaudi. 

Hem de tenir clar que la llengua  és una substància principal, essencial, en la vida d'un poble i si en l'època  fosca i cruel  del franquisme no ens la van poder extirpar, hem d'estar segurs que en els moments actuals en què el seu coneixement està més estès i amb un èxit demostrat de contribució en la  cohesió social, ningú la podrà emmudir.

Les alumnes de la promoció de 1956
 al voltant de la palmera l'hivern passat

M.Carme Juan i Magda Simon

REVOLTA DE LES QUINTES (II)

La memòria històrica del nostre poble es transmet també gràcies a les cançons populars que passen  de generació en generació. Sota l'aparença d'ingenuïtat infantil, les estrofes, sempre fresques,  relaten moltes vegades fets terribles que cal recordar.

Companyia!!

El general Bum Bum quan va se'n va anar a la guerra
davant dels seus soldats fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
El cavall és de cartró, aparteu les criatures,
el cavall és de cartró, que no es cansa ni té por.

Rampataplam tereré, patapim patapum
             se'n va a la guerra
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n a la guerra el general Bum Bum.

El general Bum Bum quan es treu l'espasa
espanta els enemics  i fins la gent de casa,
quan ell té el braç alçat, tremola que tremola,
quan ell té el braç alçat, tremola el veinat.
Que és de fusta tal com cal, aparteu  les criatures,
que és de fusta tal com cal, perquè així no es pot fer mal.

 Rampataplam,  tereré , patapim patapum
                se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra el general Bum Bum.

Lletra i música: J. Llongueras

Cançó contra la Quinta

Ay poble de Centelles
Be t´ho pots pensar
De que n´estem tan tristos
No fent sino plorar.
No ploris Pepeta mia
Que ja no tornará aquell dia
Ara ja no hi ha remey
Me´n haig d´anar á servir al rey.
Y un jove tan ben plantat y tan ben format
Ha d´anar á la guerra
Y un jove tan ben plantat
A d´anar á ser soldat.
Y en rivant á Barcelona
Ay que tristos qu´estarém                                    
Ens tirarán á l´Habana
Que may més ne tornarém
La quinta, la quinta
La van á quintar
La flor d´aquest poble
La van á buscar.
Anònim ( S.XIX)

Des del 2007 es commemora a Gràcia la Revolta de les Quintes cada mes d'abril, a cavall de la Setmana Santa. La celebració va començar amb actuacions castelleres, més tard s'hi van afegir altres colles de cultura popular del barri però, des de la incorporació de la colla de trabucaires que s'havia creat aquell mateix any, s'ha convertit en una representació teatralitzada que s'inicia amb una cercavila dels trabucaires que eixorda tot el veïnat i finalitza a la plaça de la Vila amb una recreació de la batalla par part de moltes persones vinculades a la societat civil de Gràcia.

Us presentem el documental fotogràfic a partir de la representació del 3 d'abril de 2011 en la qual van  participar un total de 300 trabucaires; a la colla de Gràcia s'hi van afegir altres colles de trabucaires d'arreu de Catalunya.

 

 M.Carme Juan i Magda Simon

REVOLTA DE LES QUINTES

A l’Espanya del segle dinovè i començaments del vint, el reclutament de soldats per al servei militar, en temps de pau, o per enviar-los al front, en temps de guerra, es feia pel sistema de les Quintes, consistent en la incorporació forçada d’una cinquena part dels homes útils d’una província, elegits per sorteig. Se’n podia aconseguir l’exempció pagant una quota al govern que corresponia aproximadament al sou d’un any d’un obrer. Hi havia famílies que quan naixia un fill començaven a estalviar per poder pagar-li la  redempció i evitar-li el servei militar. Les Quintes eren un veritable impost de guerra, de sang per als pobres,  o de diners per a la gent amb més recursos econòmics.

La Revolta de les Quintes es va produir a principis d’abril de 1870. Quan va arribar el moment del sorteig d’una nova lleva, destinada a Cuba i Puerto Rico, van esclatar motins a diverses poblacions catalanes, sobretot a les del Pla de Barcelona. 

Després de l’assalt de l’Ajuntament de Sants per unes 2.000 persones, la majoria  dones treballadores, les insurreccions van continuar als pobles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals, però va ser a la vila de Gràcia a on la revolta va resultar més intensa i cruenta.  Els revoltats van aixecar barricades i els militars van començar a bombardejar des de la muntanya de Montjuïc i després des del Passeig de Gràcia. El capità general Eugenio Gaminde -que passaria a la posteritat amb el nom de General Bum-Bum- declarà l’estat de guerra a tota la província.

Un nombrós grup de dones del barri de Gràcia van assaltar i saquejar  l’Ajuntament  i van organitzar una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila  a on van cremar bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.

Durant el setge la campana gran, "la Marieta", del campanar de la plaça d'Orient, que és així com s'anomenava  la plaça en aquella època, no deixà de sonar i els militars enutjats pel so llançaren canonades des del Passeig de Gràcia per destruir-la, però només aconseguiren esquerdar-la, i així i tot continuà tocant.

L'ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, va convocar i comandar un grup d’unes seixanta persones que es trobaven a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitzà i van formar les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixecaren. Aviat van anar-hi reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals.

A l’actual carrer del Canó (un petit carrer que desemboca a la Travessera) hi havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car.

Quan l’exèrcit va aconseguir, després de sis dies de setge, entrar a Gràcia van afusellar a quasi tots els carbonaris i a  un gran nombre de revoltats  al peu de l’Arbre de la Llibertat  i van saquejar nombroses cases. Els militars van castigar també la campana fent-la enmudir.

Portada del primer número

El canó i la campana han restat símbols del coratge dels graciencs. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1932.

(continuarà...)

Magda Simon i M. Carme Juan

La industrialització de Gràcia

Podem distingir dues etapes: l’etapa pre-industrial, abans de 1833, en la qual els teixidors a mà  treballaven a casa en fusos i telers manuals fets de fusta, i l'etapa industrial que comença amb l’aparició de les noves maquinàries de ferro que van fer possible la Revolució industrial. En la primera, Gràcia va arribar a tenir 2.900 telers manuals. Després, el vapor va esdevenir la força motriu que comportà un nou concepte de treball: la fàbrica i la feina en societat.

La indústria pionera a tot Catalunya va ser la fàbrica Bonaplata establerta al carrer Tallers, que  va incorporar per primera vegada les màquines de filar i els telers mecànics de fosa. Un soci de Josep Bonaplata, Joan Vilaregut, ja posseïa un Vapor de blanqueig de cotó a la zona del carrer Perill amb Torrent de l’Olla, conegut com El Vapor de Gràcia o Can Vilaregut. Ambdues fàbriques van ser assaltades i destruïdes el 5 d’agost de 1835 pels obrers revoltats.

El Sr. Vilaregut va reconstruir el conjunt fabril on més tard s’hi van elaborar filats i teixits de cotó en blanc i que passaria a ser anomenat Vapor Vell quan Francesc Puigmartí obrí un nou Vapor.

El Vapor Nou  ocupava una àmplia zona de terrenys a Travessera de Gràcia, entre Torrent de l’Olla i Torrent d’en Vidalet, i va donar feina fins  a 800 persones. L’any 1861 va ser visitat per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona.

A prop dels vapors tèxtils es van urbanitzar nous carrers per construir-hi cases unifamiliars, de dos pisos i amb pati al darrera, destinades a donar allotjament als obrers. Alguns d’aquests carrers conserven uns noms, derivats de les idees progressistes i de  l’idealisme utòpic, tan suggerents com: Progrés, Fraternitat, Legalitat i Llibertat. D’altres toponímics com Concòrdia, Pau, Proclamació, Igualtat, Lleialtat i Foment s’han perdut en ser rebatejats els carrers amb una nomenclatura neutra i anodina.

Cases primigènies al carrer de la Fraternitat

En aquest tros de Gràcia hi viu actualment la comunitat gitana, assentada i integrada al barri des de fa més d’un segle, que té com a nucli central la plaça del Respall.

La xemeneia del Vapor Nou a la plaça del Poble Romaní.
A la dreta, barracons provisionals de l'Escola Univers 

Del Vapor Nou ens ha quedat un vestigi físic, la xemeneia, que s’alça rejovenida a la plaça del Poble Romaní.

Plaça John Lennon un matí de divendres

La plaça John Lennon, inaugurada als voltants de 1990, ocupa també part dels antics terrenys del Vapor Nou. A la mateixa dècada es va dedicar una placeta a la memòria de Gato Pérez. 


M. Carme Juan Torné

MERCATS DE GRÀCIA

MERCAT DE L'ABACERIA CENTRAL

El mercat de l’Abaceria Central està situat a la Travessera de Gràcia, envoltat pels carrers de Puigmartí, Mare de Déu dels Desemparats iTorrijos. Té una superficie comercial de1.572m2.A finals del segle XIX es va iniciar un mercat a l’aire lliure a la plaça de la Revolució de l’antiga vila de Gràcia. Posteriorment, un industrial anomenat Puigmartí va decidir construir l’actual mercat cobert que es va inaugurar el 1892 sota el nom de Santa Isabel. Durant un temps va coexistir amb el mercat a l’aire lliure. Posteriorment va rebre el nom de Mercat de la Revolució. Aquest mercat ocupa l’espai on estava instal·lada la fàbrica del vapor nou (a la Travessera de Gràcia entre el Torrent de l’Olla i el Torrent d’en Vidalet).

Com els altres mercats centenaris de la ciutat, té una estructura arquitectònica metàl·lica amb tancament d’obra vista i està format per tres cossos, una nau de grans proporcions amb un cos central i dos laterals, que destaca també per les seves teulades ovalades.

Reconstruït el 1965, va recuperar durant un temps el nom de Mercat de la Revolució fins que es va anomenar Abaceria Central, que és el nom que manté actualment.

A la dècada de 1980 i 1990 s’hi van fer reformes puntuals, però en conjunt està pendent de remodelació .


MERCAT DE LA LLIBERTAT

El mercat de la Llibertat està situat entre el carrer del Cigne, el carrer Berga, el de Sta Eugènia i el de Benet Mercadé. A grans trets entre la Plaça Gal·la Placídia i el carrer Gran de Gràcia.És un dels mercats més antics de la ciutat de Barcelona. Està situat en uns terrenys del terratinent Marc Olives, que el 1831 va disposar que s'hi edifiquessin cases i una àmplia plaça, on de seguida es van instal·lar els pagesos per vendre les seves mercaderies.L'edifici actual es va inaugurar el 1888, segons projecte de l'arquitecte municipal de la Vila de Gràcia, Miquel Pasqual i Tintorer. La seva característica decoració modernista és obra de l'arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, amic i admirador de Gaudí.Té una superfície comercial de 1.300 m2. A la part central de la façana, unes peces de ferro molt treballades formen un preciós escut modernista i l'acabament de la teulada feta amb peces de ceràmica vidriada negra i rogenca, està rematat amb unes sanefes de ferro.

La coberta és feta de ferro amb un tancament perimetral d'obra vista. Tant en la part superior com inferior de l'estructura de ferro hi ha un seguit de plafons amb obertures horitzontals estretes que permeten el pas de l'aire, tot facilitant la ventilació del mercat.

A l'any 2009 es va finalitzar una important remodelació d'aquest mercat.Aquesta reforma va rebre la medalla d’or de la Unió Mundial de Mercats Majoristes. Un dels aspectes més valorats pel jurat va ser que s’ha renovat l’estructura comercial i dels establiments conservant alhora l’arquitectura de l’edifici.Els dos mercats estan situats al cor del barri de Gràcia i tenen molta vida degut a que és un barri on hi ha gent molt variada des de les persones del barri de tota la vida, descendents de generacions de catalans fins persones de les més diverses ètnies i en conseqüència degut a aquesta pluralitat s'hi troben restaurants de nacionalitats vàries: siris, japonesos, turcs,etc
Aquests mercats a més, estan rodejats de moltes botigues ubicades en els carrers limítrofs i paradetes a la part exterior del recinte que complementen la gran oferta comercial de la zona.
És un autèntic plaer, a banda d'anar-hi a comprar, fer-hi una bona passejada i omplir-te de colors, olors i impregnar -te de l'ambient veïnal i mig vilatà que s'hi respira.

Magda Simon Parés

Homenatge a l'especulació

L’edificació de la vila de Gràcia, un cop definida l’amplada i distribució de la xarxa viària, va quedar totalment ens mans privades. Els propietaris de les parcel·les van ser molt gasius a l’hora de cedir terreny per a espais públics i espais verds. Es van construir nombroses torres i bastants cases de pisos tenien patis o jardins a la part del darrera, a nivell de planta baixa o d’entresòl, però cap dels propietaris es va avenir a donar part de les seves terres per a parcs públics.

Malgrat la poca liberalitat dels nous rendistes, el seu nom ha passat a la posteritat a les plaques de marbre de molts carrers i places. Posaré com a exemple uns quants de molt propers a casa meva:

- Carrer i plaça Trilla, duplicitat deguda probablement al cognom repetit del propietari Antoni Trilla i Trilla.

- Carrer Badia, per Joan Badia, avantpassat de la família Trilla.

- Carrer de Santa Àgata, dedicat a Àgata Badia i Puigrodon, vídua d’Antoni Trilla.

- Carrer  de Santa Magdalena, dedicat a Magdalena Escarabatxeras i Blanch, sogra d’Àgata Badia.

- Carrer de Santa Rosa, dedicat a Rosa Puigrodon i Pla, mare d’Àgata Badia.

- Carrer de les Tres Senyores. Els propietaris Manuel Torrente, Miquel Massens i Ramon Rabassa, els quals tenien ja el seu propi carrer, en no haver-n’hi prou per dedicar-los a llurs mullers respectives, optaren per aquesta solució salomònica.
- Torrent de les Flors. En realitat, el carrer portava el nom del parcel·lador Manuel Torrente Flores però la gent, donat que hi passava un torrent, el rebatejà d'aquesta manera. En la darrera recuperació dels noms dels carrers, s'optà per oficialitzar el nom popular. Per rescabalar a don Manuel, l'ajuntament donà el seu nom a una petita plaça.

Cases unifamiliars al carrer de Santa Magdalena, des de la nova plaça de les Dones del Trenta-sis

Balcó modernista al carrer de les Tres Senyores

Al llarg dels anys, l’especulació no s’ha aturat  i -tret d’algunes beneïdes excepcions- s’ha continuat edificant en espais alliberats de fàbriques o casernes, en lloc d’utilitzar-los per esponjar el barri, una de les zones urbanes més denses d'Europa. Els graciencs ens sentim afortunats de viure en un barri viu, sense grans distàncies, que hom ha definit com un  recinte emmurallat sense muralles, però seguim patint de la manca d’espais verds. 

LA PLAÇA D'EN JOANIC

Plaça d'en Joanic vista des del carrer Pi i Margall

La plaça d'en Joanic es va parcel·lar l’any 1877 i té una superficie de 4.528 m2.  Aquesta plaça s’està reurbanitzant constantment.

Gairebé totes les places del barri de Gràcia tenen algun element arquitectònic únic que dóna significat al seu nom propi o a una història passada. Per exemple el campanar de la Plaça de la Vila és un clar símbol del nostre passat resistent, la plaça del Diamant hi ha el monument a la Colometa, personatge de la novel·la de la Mercè Rodoreda, a la plaça del Gato Pérez s’hi troba  la silueta d’una guitarra a terra, etc.

A la plaça Joanic no hi ha cap tipus de monument, és una plaça que no guarda un interés històric especial, però és un dels principals punts de partida per la gent que vulgui iniciar una ruta pel barri de Gràcia.

La plaça està rodejada pels carrers : Escorial, Pi i Margall, Bruniquer i Ramon i Cajal.

És molt interessant la toponímia d’aquest barri: hi ha carrers amb  noms de prohoms, d’esdeveniments històrics, d’indrets  relacionats amb Catalunya, Espanya o la resta del món, de propietaris de terrenys parcel·lats,etc

La plaça Joanic porta el nom d’un dels propietaris de terrenys parcel·lats.  Aquest senyor es deia Esteve Joanich i March ( 1793-1869).

Francesc Pi i Margall (1824-1901) va ser President de la I República española.

Esteve Gilabert Bruniquer i Riera (1561-1641) va ser síndic de Barcelona.

Santiago Ramon i Cajal (1852-1934) va ser metge històleg i Premi Nobel de medecina l’any 1906.

Vull destacar d’una manera especial la figura d’en Ramon i Cajal. L’any 1887 va ser traslladat a Barcelona per ocupar la cátedra a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Va ser l’any 1888, definit pel propi Ramon i Cajal com el seu "año cumbre”,  quan va descobrir els mecanismes que governen la morfologia i els processos connectius de les cel·lules nervioses de la materia grisa del sistema nerviós cervellespinal.

Tarja d'escala on hi consta l'any de la construcció de la casa (1880)

Una troballa interessant que vaig fer va ser en una de les cases que estan integrades a la plaça, és una reixa al damunt d'una porta anomenada "tarja d'escala". D'aquestes reixes, al segle XIX n'hi havia moltíssimes, però a l'enderrocar-se les cases es van perdre, sort que encara se'n conserven forces.Ja en veurem més endavant perquè són una veritable joia.

Magda Simon Parés

ANNEXIÓ A BARCELONA DE LA VILA DE GRÀCIA

El primer terç del segle XIX Barcelona patia la insuportable pressió de les muralles medievals que no la deixaven créixer car en un espai d'unes 300 Ha hi vivien 130.000 habitants, mentre Gràcia tenia tot l'espai que volia. L'escassetat de sòl  a Barcelona n'havia fet augmentar el preu d'una forma espectacular. En això Gràcia també oferia avantatges: preus i qualitat de vida.

Finalment el 1854, es va arribar a l'acord d'enderrocar les muralles. Posteriorment  el 1855 l'Ajuntament de Barcelona va obrir un concurs per urbanitzar racionalment l'espai que havia d'ocupar la nova ciutat i el 1859 es va aprovar el Pla Cerdà.

Fins aquell moment Barcelona no s'havia preocupat dels pobles limítrofs. Però l'any 1877 Barcelona s'apropià de diversos municipis entre els que hi havia Gràcia. La gran paradoxa és, doncs, que Gràcia que va néixer, créixer i florir, sobretot entre 1825 i 1860, afavorida per la presència de les muralles barcelonines,  va sucumbir per l'enderrocament de les mateixes muralles. 

Les dictadures deixen petja sobre el territori, però fou durant el segle XX en què es van patir intensament també a nivell urbanístic. L'època de la dictadura franquista va ser la més agressiva ja que fou en aquest període en què el preu del sól va augmentar espectacularment. El gran depredador del franquisme municipal fou el porciolisme.

El patrimoni històric de Gràcia,  les seves torretes i edificis d'una o dues plantes, va ser arrassat en bona mesura, bé sigui enderrocant-les per fer noves construccions de més alçada o bé permetent aixecar més plantes al seu damunt. 

A la plaça Joanic podem observar totes les tipologies edificatòries que s'han fet  a Gràcia al llarg de diferents períodes

Magda Simon Parés

Orígens del barri de Gràcia

L’any 1626 es va fundar a l’actual plaça Lesseps el primer convent dels Carmelites Descalços, conegut popularment com “els Josepets”, sota l’advocació de Nostra Senyora de Gràcia que donaria nom al futur municipi que creixeria al seu voltant.

Durant els segles XVII i XVIII es construïren masies com ara Ca l’Alegre de Dalt, de 1688,  que va estar en actiu a la desapareguda plaça de la Creu, tocant a Lesseps, fins al 1972, any en què va ser engolida per  la Ronda General Mitre; Can Trilla, que va allotjar un nou convent entre 1813 i 1817; La Fontana; Can Pardal; Can Muntaner; Can Todà; Cal Xipreret… sumant un total de 11 grans propietats. Llur record perdura en la denominació d’alguns carrers, places o estacions de Metro del barri.

Imatge actual de Can Trilla

La plaça Trilla des de la reixa de Can Trilla

El 1827 es va traçar el Passeig de Gràcia i poc després es va decidir crear una nova vila dividint les finques de Gràcia (que ocupaven poc més de 4 km2) en 83 terrenys. El pla urbanístic, una novetat en aquella època en les nostres contrades, partia d’un model parcel·lari  bàsic consistent en una plaça rectangular central de la qual partien els carrers, de 6 metres d’amplària i ortogonals; pels carrers verticals es va seguir el recorregut dels abundants torrents i rieres. Aquest pla urbanístic donà a la nova població el patrimoni de 15 places i d’una trama viària funcional que es va anar trobant i encaixant harmònicament.

Les noves construccions van ser habitades primer per barcelonins burgesos i menestrals que fugien de l’estretor de les muralles i després, amb la industrialització tèxtil de la vila, per immigrants que hi buscaven feina i aixopluc. Els graciencs aviat es van associar en una munió d’entitats cíviques i socials que van acabar de conferir-li el seu caràcter especial.

M. Carme Juan Torné 

La casa dels masovers de Can Trilla des del balcó de casa meva. Al fons, el Cercle Catòlic de Gràcia

Ca l'Alegre de Dalt

Tanka

Endiumenjada,
els horts de Ca l'Alegre
com admirava.
Nitidíssima imatge
de primera infantesa. 

ANEM TEIXINT

LA PLAÇA DEL SOL





Entre la trama i l'ordit
una flor hi vull posar:
una plaça d'aquest barri
que llueix amb senzillesa.
Gent de totes les edats
gaudeixen amb harmonia
de l'ambient que s'hi respira.

Magda Simon Parés

L'ANTIGA PORTA D'ENTRADA DE CAN PARDAL

         

Recordo perfectament, i com a fet divertit, com era la porta d'aquest edifici tan emblemàtic de Gràcia. Era una gran porta de color marró amb un picaporta que representava una mà.  S'obria aixecant una balda per la banda de dins. A la balda hi anava lligada una corda que arribava fins el pis i quan picàvem els dos trucs de ritual, la meva àvia estirava la corda, s'aixecava la balda i podíem entrar.
Quan penso en aquest sistema tan rudimentari m'adono com ha avançat la tecnologia.

Magda Simon Parés

L'ALTRE CAMPANAR DE GRÀCIA. CAN PARDAL

                         
Hi ha una casa ben interessant en el cor de Gràcia que s'anomena Can Pardal.
Can Pardal està situada a la cantonada dels carrers Torrent de l'Olla i Montseny. Des dels inicis de la seva construcció, la porta d'entrada estava emplaçada al carrer Torrent de l'Olla, però durant aquesta última dècada la finca ha estat objecte d'una gran reforma i l'accés als pisos es fa  pel carrer Montseny. Al terrat de la finca hi sobresurt una torre on en aquells temps hi sobevolaven i àdhuc hi aniuaven gran quantitat de pardals. D'aquí li ve el nom.
Aquest edifici es va construir l'any1875 per un senyor que es deia Aymerich que el tenia com a casa d'estiueig ja que ell vivia habitualment al carrer Carders de Barcelona.
A la plaça de l'Ajuntament, que a l'inici es deia Plaça d'Orient, hi havia el campanar i, arrel de la Revolta de  les Quintes (1870), les autoritats  van prohibir, com a càstig, que es toquessin les campanes. Posteriorment, el Sr. Aymerich l'any 1878 va fer col·locar,  a la torre de Can Pardal, un rellotge mecànic acompanyat de dues campanes que van substituir el so de les de la plaça de la Vila.
He triat aquesta història perquè la meva àvia Tecla tota la vida va viure al segon pis d'aquesta casa. La família hi anàvem molt sovint i en tinc records força especials.

Magda Simon Parés

EL BARRI DE GRÀCIA

                       
Som la Carme i la Magda, les dues vam néixer a Sant Gervasi, vam anar a la mateixa escola i, des de fa poc més de quaranta anys, vivim a Gràcia, l'una quasi al confí de Sant Gervasi i l'altra al límit de l'Eixample. 

Des que tenim més temps lliure hem passat moltes estones badant pels seus carrers i places, intentant copsar-hi el caliu i la vida  que li són propis.

No pretenem fer-ne una descripció exhaustiva però intentarem transmetre les nostres vivències i explicar-vos petites històries d'ara i d'abans.