El barri del Joier

La plaça del Diamant

La toponímia de Gràcia es pot considerar pobra en el sentit que hi ha pocs noms relacionats amb la seva història, tradició o personatges. Quan es van parcel•lar els terrenys, els propietaris tenien la potestat tàcita de donar nom als nous carrers i es van guardar prou de posar noms que poguessin incomodar les autoritats civils o militars d’aquella època convulsa; molts van optar per batejar-los amb el propi nom o el de llurs familiars o dels Sants de llurs onomàstics.

Quan el 1897 es van agregar les viles i pobles propers a Barcelona, es produïren moltes repeticions en el nomenclàtor. Amb la nova nomenclatura de 1907-1914, 51 carrers de Gràcia van canviar de nom. Els més afectats van ser els hagiònims de la part baixa de la vila que foren substituïts majoritàriament per referències a d’altres poblacions. Per sort llavors Gràcia es va desempallegar del carrer del Duque de la Victoria que no era altre que el General Espartero que havia bombardejat la ciutat el 1842 i que continua sent homenatjat a hores d’ara a Ciutat Vella  amb el carrer del Duc.

Els noms de carrers que sense cap dubte han donat més caràcter al barri  són els de les sèries, com ara les de:

- Ideologia Progressista: carrers Fraternitat, Legalitat,  Progrès i carrer i plaça de la    Llibertat  (i antigament també: Concòrdia, Pau, Proclamació, Igualtat, Lleialtat i Foment)

El carrer Fraternitat durant la Festa Major

- Mitologia: carrers Minerva, Neptú, Venus (i abans també  Vulcà)

- Astronomia: carrers Planeta i carrer i plaça del Sol (i abans també Eclipsi, Estrella i Lluna)

Celebració a la plaça del Sol
Fotos: Jaume Tello

I dins de les sèries hi ha  l’anomenat popularment com a Barri del Joier: 

La plaça del Diamant durant la celebració dels
foguerons mallorquins de Sant Antoni

El 1850 el terratinent barceloní Josep Rosell, joier de professió, va urbanitzar els solars que posseïa a Gràcia i va posar noms de pedres i metalls preciosos a les vies que anaven sorgint. El barri del Joier està format pels carrers Or, Perla, Robí i Topazi (i abans també pels carrers Plata -actualment Guilleries- i Maragda -actualment Astúries-) i la plaça del Diamant que n’és el nucli i que és coneguda arreu gràcies a la novel•la de la Mercè Rodoreda. 

Refugi antiaeri de la plaça del Diamant que va ser construït pels veïns de Gràcia durant la Guerra Civil. És un entramat de túnels amb capacitat per a dues-centes persones, a dotze metres sota terra. Es conserva un petit espai destinat a infermeria.

El refugi es visitable el dissabte al matí, amb reserva prèvia.

Per concertar la visita s'ha de trucar als telèfons 647 843 084 i 93 219 61 34 (Taller Història Gràcia) de 9.30 a 13.30 h

Email: tallerhistoriagracia@gmail.com

Logotip de la companyia teatral dirigida per Oriol Broggi
que té el taller al carrer la Perla núm.  29

M. Carme Juan Torné

MERCÈ RODOREDA I GRÀCIA

LA PLAÇA DEL DIAMANT

Mercè Rodoreda, a la seva novel•la “La plaça del diamant”, en el pròleg, ens explica les seves vivències a Gràcia:

“Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de  Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara pel de Manuel Angelon, que encara conserva. Sant Gervasi no és pas lluny de Gràcia. Coneixia, perquè hi anava a les tardes amb el meu avi, els cinemes Trilla, Smart i Mundial. Coneixia el mercat de Santa Isabel, on als quatre o cinc anys anava, cap al tard, als estius, amb una senyora veïna a comprar peix després de travessar el torrent de l’Olla. Als quinze o disset anys, i durant molt de temps, anàvem amb la meva mare a passejar cada tarda pel carrer Gran. Hi entràvem per la rambla del Prat, el baixàvem fins  als Jardinets i el pujàvem per la vorera contrària. Miràvem  aparadors.

Tots els records que conservo de Gràcia són entranyables. Ara tot això és lluny, però  pensar-hi, enmig d’una onada de nostàlgia, em fa bé; moltes vegades i en diverses  circumstàncies, aquests records m’havien estat un consol.”

La plaça del Diamant

La plaça del diamant ( tanka)
Gran escriptora
la Mercè Rodoreda.
A la novel·la,
descriu amb avidesa
vivències entranyables.

És una satisfacció pensar que la Mercè Rodoreda, tan important dins el camp de la Literatura catalana,  estés tan orgullosa  del barri de Gràcia i en tingués tants  bons records.

Lliris blaus (" La plaça del Diamant")

EL CARRER DE LES CAMÈLIES

A la novel·la " El carrer de les Camèlies" la Mercè Rodoreda comença justament esmentat aquest carrer de Gràcia :

Comença així:

"Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada."

I acaba:

"...Alheshores va trucar el timbre i em va donar. Mentre es despullava, la seva dona es va despertar  i va preguntar-li per què  hi anava tant de dia. Li va dir que havia trobat una nena. I ella li va preguntalr: ¿on? I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d'un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s'ho volgués creure i li ho va haver de tornar a  dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d'unes camèlies havia trobat una nena com un gatet que es diria Cecília".

Camèlies 

I la narració es desenvolupa a partir d'aquest carrer i al llarg de la història  van apareixent indrets de tot Barcelona. Llocs que freqüentava la seva protagonista, la Cecília.

Campanetes ( "El carrer de les Camèlies")

Ambdues novel·les ens parlen de la vida de dues dones: la Colometa a "La plaça del Diamant" i la Cecília en "El carrer de les Camèlies". Els dos personatges inoblidables per motius molt distints. La Colometa pura abnegació i la Cecília amb una incapacitat moral i sentimental. 

De "La plaça del Diamant" s'ha arribat a dir, entre molts altres qualificatius, que és la millor novel·la apareguda a Europa de molts anys ençà. És una novel·la alhora històrica, psicològica i costumbrista.

La novel·la "El carrer de les Camèlies" va guanyar els següents premis: l'any 1966 el premi Sant Jordi. El 1967 el premi crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig. El 1969 el Ramon Llull de novel·la.

Cal afegir que l'avi matern de la Mercè Rodoreda, Pere Gurguí, li va inculcar un profund sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors. Tots aquests aspectes queden ben reflectits al llarg de tota la seva obra.    


Si us interessa tenir informació  sobre el cinema Trilla, que la Mercè Rodoreda esmenta en la seva novel·la " La plaça del Diamant" cliqueu aquest l'enllaç:
http://barcelofilia.blogspot.com.es/2013/04/cinema-fontana-1980-1988-selecto-1939.html

Per saber més de la vida i obra de la Mercè Rodoreda cliqueu al següent enllaç:

http://es.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Rodoreda

Magda Simon Parés

La Plaça Lesseps

La plaça Lesseps durant la Cabalcada de Sant Medir

La setmana passada em vaig quedar davant la boca de l’estació del metro de Lesseps, recordant el bonic templet que hi havia quan era nena. 

No tinc gaires ganes d’explicar ara les successives transformacions que ha patit la plaça a causa  de l’obertura de la Ronda del General Mitre. Esperava amb certa esperança que acabès l’última remodelació (acabada el 2009) que la va tenir impracticable durant un munt d'anys; de fet se n’han millorat els accessos i s’han guanyat metres quadrats. El projecte vol recordar un vaixell com a homenatge a Ferdinand de Lesseps; la idea és bona  però crec que el resultat és massa grandiloqüent. Espero arribar a veure-la un dia sense les tanques de les obres de la línea 9 per poder formar-me’n una opinió definitiva.

En canvi sí que em ve molt de gust parlar dels principals edificis que configuren la plaça: 

ESGLÉSIA DELS  JOSEPETS

Primera pedra de l'església

Els frares carmelites descalços, coneguts com “els Josepets”,  van fundar el 17 de gener del 1626  el convent de Santa Maria de Gràcia que, com ja sabeu, acabaria donant nom a la vila que hi va néixer al voltant i del qual només es conserva l’església.

L'arquitecte Josep de la Concepció, anomenat el Tracista,  la va projectar seguint els cànons severs del barroc conventual català. La seva construcció es va allargar entre el 1658 i el 1687, any en què fou consagrada.   La façana, tripartida i amb frontó triangular central, correspon al model habitual dels temples de l'orde carmelità.

Encara que jo vaig néixer a un nucli del barri de Sant Gervasi, anomenat El Farrò, la parròquia que em corresponia era la dels Josepets, on vaig ser batejada i vaig rebre la primera comunió. No m’hi vaig voler casar perquè trobava l’interior massa gran i un xic fred.

CASAS RAMOS

Fotografia feta per Jossie Casanoves el dia de portes obertes amb motiu del centenari

És una obra primerenca de l’arquitecte Jaume Torres Grau, d’estil modernista, amb  influències probables de Domènech i Muntaner i de Puig i Cadafalch.  El coronament del conjunt té un regust medievalista, concretament gòtic.

Es tracta de tres edificis amb una façana única, amb preciosos esgrafiats de fons beige i dibuixos blancs. Té unes magnífiques tribunes de pedra sorrenca de Montjuïc i esplèndids balcons amb baranes de forja.

Barana del balcó del pis principal

Al pati del darrera, fent cantonada amb el carrer Mont-Roig, hi ha un templet encantador. Pedro Almodóvar  va filmar a la Casa Ramos algunes escenes de la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”.

Foto: Jossie Casanoves

Detall del vestíbul. Foto: Jossie Casanoves

BIBLIOTECA JAUME FUSTER

Està construïda al solar que ocupaven els antics talleres del Gran Metro, actual Línea 3. L’edifici és obra de Josep Llinás, va guanyar el Premi FAD d’Arquitectura l’any 2006 i la visiten arquitectes de tot Europa. És una de las biblioteques més grans de la ciutat i guarda també l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia, creat el 1989.

La Biblioteca ha sigut un encert per al barri i està plena de gent de totes les edats a qualsevol hora. A més organitza exposicions, conferències i trobades literàries amb autors de renom, tan nacionals com internacionals. 

Si voleu més informació sobre l’arquitectura de l’edifici, cliqueu aquests dos enllaços.

http://es.wikiarquitectura.com/index.php/Biblioteca_Jaume_Fuster

http://www.grcstudio.es/portfolio/p-l-o-t-_-09-biblioteca-jaume-fuster-josep-llinas/

M. Carme Juan Torné

EL BARRI DEL FARRÓ

El Farró és un barri que està ubicat entre la Vila de Gràcia a l'est, Vallcarca al nord-est, el Putget al nord i Sant Gervasi de Cassoles al sud i a l'oest.

Rep el seu nom de Silvestre Farró, que a principis del segle XIX hi construí les primeres cases, amb façana al carrer de les Santjoanistes, el qual dugué el nom de Farró fins els 1929. Tot i això, no es començà a conformar el barri fins cap al 1850, quan Joaquim Ferrer i Mandri urbanitzà set mujades de terra que tenia en aquest sector, convertint-lo en el segon nucli de Sant Gervasi (el primer, més antic, era situat al voltant del carrer de Sant Gervasi i la Bonanova).

Els seus límits són:

Al nord, la Ronda del Mig o ronda del General Mitre.

Al sud, el carrer de Guillem Tell.

A l'est, l'avinguda del Príncep d'Astúries.

A l'oest, el carrer de Balmes.

És un barri residencial i familiar on hi ha unes poques botigues.   El centre històric es troba a la plaça de Mañé i Flaquer i als carrers del voltant. La majoria de carrers són estrets i alguns són per a ús preferent dels vianants.

 A més el sector també compta amb alguns passatges arbredats de cases adossades com ara el de Sant Felip o el de Mulet; abans al barri hi abundaven les torres d'estil modernista destinades per a l'estiueig de la burgesia barcelonina (quan Barcelona es limitava a la Ciutat Vella), la majoria substituides per pisos amb l'excepció d'unes poques com ara les dels passatges esmentats.

Una passejada per aquests passatges et trasllada al segle XIX . T'impregnes de tranquil·litat i per uns moments t'oblides del brogit actual dels carrers del centre de Barcelona. Quant art, quanta harmonia... val la pena trepitjar aquest indret que ens fa imaginar històries llunyanes de la gent que hi va viure.

PASSATGE MULET 

PASSATGE SANT FELIP

Tant la Carme com jo vàrem viure tota la vida a Sant Gervasi i no sabíem que pertanyíem al barri del Farró. De fet ni n’havíem sentit a parlar mai. Ens en vam assabentar arrel de la visita que vam fer a en Josep M. Contel membre actiu del taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis. Jo vivia al carrer Homer, engolit per la Ronda General Mitre i la Carme al carrer Vallirana, nucli del barri.

PERSONATGES IL·LUSTRES QUE VAN NÉIXER, VAN VIURE O VAN TREBALLAR EN                                                  

AQUEST BARRI

Mercè Rodoreda va néixer a una petita torre amb jardí el 10.10.1908 al carrer de Sant Antoni, actualmente carrer de Manuel Angelon. Va anar un any a una escola del carrer Pàdua a l’alçada del carrer Vallirana.

Antoni Tàpies va viure des que es va casar fins a la seva mort al número 57 del  carrer Saragossa.

Casa d' Antoni Tàpies

L'astrònom Josep Comas Solà en el seu observatori de la Vil·la Urània (entre el carrer Saragossa i la Via Augusta), el 20 de març de 1915 va descobrir el planeta Hispània.

Rètol que hi ha a l'entrada pricipal de la Vil·la, a la Via Augusta

E

En aquest rètol hi diu textualment:

En su observatorio de esta "Villa Urania" el
astrónomo JOSÉ COMAS SOLÁ, descubrió
el 20 de marzo de 1915 el planeta Hispania 
( 804 ) primero de la serie de astros 
descubiertos por él, que fué primer director
del observatorio Fabra 1868-1937.

Vil·la Urània ( l'entrada del carrer Saragossa )

Si voleu més informació d'en Josep Comas Solà, cliqueu els següents enllaços:

http://www.alicantevivo.org/2009/07/el-astronomo-comas-y-sola-un-astronomo.html

http://blogs.elcorreo.com/el-navegante/2012/05/07/barcelona-derribara-villa-urania-la-casa-de-comas-i-sola/

Magda Simon Parés

Vies de comunicació amb Gràcia

El ràpid creixement de la vila de Gràcia va fer que les autoritats municipals aviat  veiessin la necessitat d’obrir una via que la connectés amb Barcelona. I així va néixer el Passeig de Gràcia que es projectà el 1821 i s’inaugurà el 1827. Va ser un dels pocs carrers que Ildefons Cerdà va respectar quan va fer el projecte de l’Eixample, aprovat el 1860. La importància que Gràcia anava adquirint queda demostrada en el propi nom del Passeig.

En quan al transport urbà, el 1859 s’inaugurà la línea de tramvia que començava al capdavall de les Rambles de Barcelona i pujava pel Passeig de Gràcia i per Gran de Gràcia fins a la plaça dels Josepets, que a partir del 1895 portaria el nom de plaça Lesseps.

Tramvies circulant pel carrer Gran de Gràcia

La primera línea de metro que tingué Barcelona, coneguda com a Gran Metro, es va inaugurar el 30 de desembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. S’iniciava a la plaça de Catalunya i acabava a la Plaça Lesseps, amb les estacions intermèdies d’Aragò,  Diagonal i Fontana. 

Junt amb el Palau del Virrei, la Fontana va ser una de les grans finques senyorials de Gràcia. L'espaiòs terreny era ple de fonts, estàtues i  arbredes frondoses. Va ser venuda a finals del segle XIX.

Finca La Fontana, que va donar nom a l'estació de metro. 

La parada de Lesseps tenia un preciós templet a nivell de carrer, envoltat per una marquesina de ferro i vidre i ornamentat amb motllures i cornises. S’accedia a les andanes mitjançant una escala i dos ascensors, comoditat que la diferenciava de la resta d’estacions. Aquest templet va ser enderrocat al maig del 1960 a causa d’un projecte de nous accessos a l’estació. 

Per sort es conserva encara el templet dels FF.CC. de la plaça Molina, construït pocs anys després. 

Aprofitaré l'entrada per parlar breument de l’estada a Barcelona del Diplomàtic francès Ferdinand Marie de Lesseps (1805 -1894), que després fou el promotor del Canal de Suez i del Canal de Panamà. El Vescomte de Lesseps va ser un visionari progressista que somiava en la inter-comunicació dels països per portar a totes les regions del món el progrés industrial.

Entre 1842 i 1848 va ser Cònsol a Barcelona i visqué en una torre prop de la plaça que porta el seu nom. Quan, per ordre del general Espartero, la ciutat va ser bombardejada des del castell de Montjuïc, Lesseps va organitzar un servei d’assistència primer destinat a la nombrosa colònia francesa, però que després va fer extensiu a tots els barcelonins. Va aconseguir del comandant de les forces repressores que acabessin els  bombardejos, que fossin alliberats molts detinguts i que es rebaixés la multa infringida  a la ciutat. Es va fer doncs ben mereixedor que Barcelona el tingui sempre present.

M. Carmen Juan Torné

L'ART AL CARRER

UN PASSEIG PER GRAN DE GRÀCIA

El carrer Gran de Gràcia (abans Salmeron i Major de Gràcia) era l’antic camí de Barcelona a Sant Cugat, així com la Travessera de Gràcia era l’antic camí de França. Aquesta via va acollir el primer tramvia de Barcelona a Gràcia al 1872 i, per sota, la primera línea de metro de Plaça de Catalunya a Plaça Lesseps, inaugurada el 30 de desembre de 1924. 

Com a eix principal del barri, hi solem passar amb els ulls posats als nombrosos aparadors o cuita corrents si es tracta d’agafar algun transport. Però avui ens hi hem passejat amb calma i aixecant el cap per admirar els edificis, amb els seus coronaments, balcons, tribunes i ornamentacions.

La major part dels edificis foren construïts per la burgesia catalana dels inicis del segle XX amb un afany de demostrar el seu status econòmic i social. Aquestes cases conviuen però amb d’altres més modestes que daten del primer terç del segle XIX... i també amb algunes barbaritats perpetrades en època més recent.

Hem començat el recorregut amb una vista panoràmica des de la terrassa de l’àtic de la Carme Coromines, a la Rambla del Prat. S’hi domina tot Barcelona, des del Tibidabo a Montjuïc i des de Sant Adrià fins a Les Corts.

Després hem seguit el passeig aturant-nos davant d’aquestes meravelles:

I tot xino-xano i badoquejant hem arribat a la porta d’entrada principal a Gràcia, el Pla de Nicolàs Salmeron amb les seves acàcies tot just verdejants i envoltat d’edificis imponents de diferents formes i estils. El més rellevant és sens dubte la Casa Fuster, on va viure Salvador Espriu des del 1949 fins al 1972 i d’on va haver de marxar, per anar a viure una mica més avall (al Passeig de Gràcia núm. 118) quan  la construcció de Lluís Domènech i Montaner va ser comprada per la companyia Enher, que la volia enderrocar. Per sort, la pressió ciutadana ho va impedir encara que l’interior va ser malmès. Actualment és un hotel de luxe. 

Un altre edifici important és el del núm. 18, construït el 1905, que acull una oficina de La Caixa. Destaquen els elements decoratius neogòtics i medievalistes amb un caràcter religiós.

Però la nostra casa preferida és el núm. 15, construïda per Francesc Berenguer, autor també del Mercat de la Llibertat i de la parròquia de Sant Joan de la plaça de la Virreina, entre d’altres. El que ens agrada més són les precioses tribunes dobles amb unes delicades vidrieres de colors.

Us hem fet només un petit tast dels tresors del carrer Gran. Si en voleu saber més, feu control+clic als enllaços següents:

http://www.avclesseps.cat/itineraris/201002grandegracia.pdf

http://www.avclesseps.cat/itineraris2.htm

M. Carme Juan i Magda Simon