En aquestes últimes setmanes en què hem hagut de sentir la declaració d'intencions de cert ministre i la proposta de l'enèsima reforma educativa, les dues hem recordat la nostra escola, el Col·legi Cardoner, on vam començar parvulari l'any 1945. Estava situat al llindar de Gràcia, al carrer de Septimània cantonada amb el carrer Homer, i va continuar en actiu fins al 1972, quan l'esvoranc immens de la Ronda General Mitre el va engolir. Avui només se'n conserva la palmera del pati.
La Directora, l'Àngels Cardoner, en els seus inicis havia treballat a l'escola Blanquerna i va ampliar els seus estudis de psicologia i educació infantil a l'Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. La nostra escola era privada i arreplegava alumnes de Gràcia i de Sant Gervasi de diverses classes socials car cap infant en quedava exclòs ni per diners ni per dificultats d'aprenentatge. Allà vam tenir el privilegi de parlar, cantar i viure en català, compaginat naturalment amb el que era l'ensenyament oficial obligatori. Àdhuc les nadales que confeccionàvem nosaltres mateixes les escrivíem en català. Va ser un oasi enmig del desert cultural de la postguerra.
Això sí, la religiositat i la moral restrictiva eren les pròpies de l'època. Assistíem a misses, rosaris, sermons, preparacions a la confessió, centrades especialment en el sisè manament, cerimònies quaresmals, visites al Santíssim i exercicis espirituals. A la nostra aula del col·legi, que a partir dels 9 anys només acceptava alumnes de sexe femení, quan arribava la calor apreníem amb mestria com treure'ns l'uniforme sota la bata blanca sense mostrar ni un sol pam de la nostra llisa anatomia.
La Directora, l'Àngels Cardoner, en els seus inicis havia treballat a l'escola Blanquerna i va ampliar els seus estudis de psicologia i educació infantil a l'Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. La nostra escola era privada i arreplegava alumnes de Gràcia i de Sant Gervasi de diverses classes socials car cap infant en quedava exclòs ni per diners ni per dificultats d'aprenentatge. Allà vam tenir el privilegi de parlar, cantar i viure en català, compaginat naturalment amb el que era l'ensenyament oficial obligatori. Àdhuc les nadales que confeccionàvem nosaltres mateixes les escrivíem en català. Va ser un oasi enmig del desert cultural de la postguerra.
Això sí, la religiositat i la moral restrictiva eren les pròpies de l'època. Assistíem a misses, rosaris, sermons, preparacions a la confessió, centrades especialment en el sisè manament, cerimònies quaresmals, visites al Santíssim i exercicis espirituals. A la nostra aula del col·legi, que a partir dels 9 anys només acceptava alumnes de sexe femení, quan arribava la calor apreníem amb mestria com treure'ns l'uniforme sota la bata blanca sense mostrar ni un sol pam de la nostra llisa anatomia.
El professorat era excel·lent i es donava molta importància a la música i a l'expressió corporal i ens feien cantar i ballar cançons del mestre Joan Llongueres, persona idealista, convençut del benefici de la música per a la formació humanística del nostre poble.
També es feien representacions teatrals i quadres plàstics referents principalment a episodis del Nou Testament. Moltes d'aquestes formes d'expressió les mostràvem davant de la família a final de curs al "Círcul Catòlic de Gràcia", que és tal com l'anomenàvem en aquell temps. També es donava molta importància a la convivència fent algunes sortides.
 |
| Excursió a Montserrat |
La festa de la Immaculada, patrona de l'escola, era especialment celebrada: després de la Missa i d'esmorzar, es feia una ballada de sardanes amb cobla en el pati. Hi podia participar, a part d'alumnes i les seves famílies, la gent del barri.
Gràcies als que van mantenir la flama de la nostra llengua i la nostra cultura en la clandestinitat, quan vam ser adultes vam voler aprendre a fons el català i el seguim aprenent amb veritable gaudi.
Hem de tenir clar que la llengua és una substància principal, essencial, en la vida d'un poble i si en l'època fosca i cruel del franquisme no ens la van poder extirpar, hem d'estar segurs que en els moments actuals en què el seu coneixement està més estès i amb un èxit demostrat de contribució en la cohesió social, ningú la podrà emmudir.
 |
| Les alumnes de la promoció de 1956 al voltant de la palmera l'hivern passat |
M.Carme Juan i Magda Simon
