A l’Espanya del segle dinovè i començaments del vint, el reclutament de soldats per al servei militar, en temps de pau, o per enviar-los al front, en temps de guerra, es feia pel sistema de les Quintes, consistent en la incorporació forçada d’una cinquena part dels homes útils d’una província, elegits per sorteig. Se’n podia aconseguir l’exempció pagant una quota al govern que corresponia aproximadament al sou d’un any d’un obrer. Hi havia famílies que quan naixia un fill començaven a estalviar per poder pagar-li la redempció i evitar-li el servei militar. Les Quintes eren un veritable impost de guerra, de sang per als pobres, o de diners per a la gent amb més recursos econòmics.
La Revolta de les Quintes es va produir a principis d’abril de 1870. Quan va arribar el moment del sorteig d’una nova lleva, destinada a Cuba i Puerto Rico, van esclatar motins a diverses poblacions catalanes, sobretot a les del Pla de Barcelona.
Després de l’assalt de l’Ajuntament de Sants per unes 2.000 persones, la majoria dones treballadores, les insurreccions van continuar als pobles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals, però va ser a la vila de Gràcia a on la revolta va resultar més intensa i cruenta. Els revoltats van aixecar barricades i els militars van començar a bombardejar des de la muntanya de Montjuïc i després des del Passeig de Gràcia. El capità general Eugenio Gaminde -que passaria a la posteritat amb el nom de General Bum-Bum- declarà l’estat de guerra a tota la província.
Un nombrós grup de dones del barri de Gràcia van assaltar i saquejar l’Ajuntament i van organitzar una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on van cremar bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.
Durant el setge la campana gran, "la Marieta", del campanar de la plaça d'Orient, que és així com s'anomenava la plaça en aquella època, no deixà de sonar i els militars enutjats pel so llançaren canonades des del Passeig de Gràcia per destruir-la, però només aconseguiren esquerdar-la, i així i tot continuà tocant.
L'ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, va convocar i comandar un grup d’unes seixanta persones que es trobaven a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitzà i van formar les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixecaren. Aviat van anar-hi reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals.
A l’actual carrer del Canó (un petit carrer que desemboca a la Travessera) hi havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car.
Quan l’exèrcit va aconseguir, després de sis dies de setge, entrar a Gràcia van afusellar a quasi tots els carbonaris i a un gran nombre de revoltats al peu de l’Arbre de la Llibertat i van saquejar nombroses cases. Els militars van castigar també la campana fent-la enmudir.
A l’actual carrer del Canó (un petit carrer que desemboca a la Travessera) hi havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car.
Quan l’exèrcit va aconseguir, després de sis dies de setge, entrar a Gràcia van afusellar a quasi tots els carbonaris i a un gran nombre de revoltats al peu de l’Arbre de la Llibertat i van saquejar nombroses cases. Els militars van castigar també la campana fent-la enmudir.
 |
| Portada del primer número |
El canó i la campana han restat símbols del coratge dels graciencs. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1932.
(continuarà...)
Magda Simon i M. Carme Juan
