EL PARC GÜELL

El Parc Güell està situat a la  vertent que mira al mar de la muntanya del Carmel, una prolongació de la Serralada de Collserola. Administrativament pertany al barri de la Salut, en el districte de Gràcia. Va ser dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim exponent del modernisme català, per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell. Va ser construït entre 1900 i 1914 i es va  inaugurar com a parc públic el 1926.
El 1969 el Parc va ser nomenat Monument-Artístic de Caràcter Nacional i l'any 1984 la UNESCO el va incloure dins del Patrimoni de la Humanitat "Obres d'Antoni Gaudí".

El Parc Güell és un reflex de la plenitut artística de Gaudí. Pertany a la seva etapa naturalista (primera dècada del segle XX), període en què l'arquitecte va perfeccionar el seu estil personal, inspirant-se en les formes orgàniques de la naturalesa.
El parc fou concebut per Gaudí i Güell com un conjunt estructurat on, dins un marc d'una incomparable bellesa natural, se situarien uns habitatges equipats amb tots els avenços tecnològics de l'època per procurar el màxim confort, amb uns acabats de gran qualitat artística. El projecte, per motius de caire social i polític, va ser un fracàs comercial.

Els dos van idear un conjunt impregnat d'un fort simbolisme de caire polític, religiós i  fins i tot mitològic. Sembla ser que es van inspirar en el Temple d'Apolo de Delfos per concebre el parc. 

Runes del temple Apol·lo de Delfos

Entre 1900 i 1904 es va construir la casa de mostra, actual Casa-Museu Gaudí, entre 1908 i 1909 es va construir la sala Hipòstila i entre 1911 i 1913 el teatre grec amb els bancs ondulats.

Casa mostra, actual  Casa-Museu Gaudí

Sala Hipòstila amb cent columnes que sostenen la gran plaça que hi ha a sobre

Després de la mort del comte Güell el 1918, els seus hereus van decidir vendre'l a l'Ajuntament de Barcelona per convertir-lo en públic.

En el parc Güell, Gaudí desplegà tot el seu geni arquitectònic i va posar en pràctica moltes de les seves innovadores solucions estructurals que seran emblemàtiques del seu estil i que culminaran en la Basílica de la Sagrada Família.

Magda Simon Parés

TEATRE LLIURE (II)

Les primeres estrenes

Quan el meu marit i jo ens vam assabentar que s’havia establert una Cooperativa de Teatre a La Lleialtat, a cinc minuts de casa, ens va faltar temps per anar-hi a xafardejar. Vam treure el nas per veure com havien remodelat la sala i ens vam trobar amb alguns dels actors que havien acabat l’assaig de Camí de nit, 1854. Ens van convidar a passar i traspuant entusiasme ens van parlar de les particularitats de l’obra. Recordo que les toves que cobrien l’espai escènic havien estat fetes a ma en una bòvila de la província de Tarragona.

Camí de nit, 1854 - 2/12 /76  a 30/1/77

Camí de nit ens va entusiasmar i vam prometre’ns que no ens perdríem cap de les obres que estrenessin.

Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny
11/2 a 3/4/77

L’obra següent, Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Bertolt Brech i Kurt Weill amb traducció de Feliu Formosa, ens va deixar bocabadats. L’escenari s’havia convertit en un ring de boxa i encara que no vam acabar d’entendre massa el sentit de l’obra, la posada en escena ens va semblar espectacular.

La cacatua verda - 14/4 a 5/6/77

La tercera obra, La cacatua verda d’Arthur Schnitzler, va ser fresca, divertida, amb un vestuari esplèndid i un decorat de fusta que donava molt de joc. 

Leonci i Lena - 15/9 a 13/11/77 i
19/11/80 a 6/12/81

A Leonci i Lena, de Georg Büchner, l’escena s’havia convertit en una gespa ondulada amb flors, matolls, pedres i un núvol de tul que  transportava els espectadors a un món de somni. 

A partir d’aquell moment ja frissàvem perquè arribés una nova estrena. A més, un company meu de feina amb qui tenia molta confiança coneixia en Fabià Puigcerver i molts matins, durant el trajecte en autocar que ens portava a la oficina de Mollet, m’explicava anècdotes dels components del Lliure, i també alguns dels seus embolics sentimentals més sucosos.

Titus Andrònic - 1/12/77 - 29/1/78

Quan van estrenar el seu primer Shakespeare, Titus Andrònic, va ser el deliri. L’obra era d’una truculència esfereïdora però Fabià Puigcerver, que es va ocupar de la direcció, l’espai escènic i el vestuari, la va convertir en un prodigi d’elegància i imaginació. L’escenari era una tarima longitudinal que tan aviat es convertia en una estança de palau, com en un bosc tenebrós (les lianes eren restes de cabdells de llana que en Fabià va agafar de casa de la seva mare que tenia una tricotadora). A l’acte final, quan té lloc el banquet macabre, la tarima es va convertir en una gran taula parada amb estovalles immenses i plats gegantins.

Vam continuar fidels al Lliure i vam gaudir de La bella Helena, del Misàntrop,  dels poemes de Martí Pol a Amb vidres a la sang, de recitals de la Maria del Mar Bonet i de tants i tants altres espectacles.

La Bella Helena - 21/3 a 4/6/79
i del 6 al 20/9/81

En aquells anys encara foscos però curulls d’esperances de canvi  i d’ànsies de llibertat, el Teatre Lliure va  mostrar com la bellesa, la sensibilitat, el rigor i la innovació eren possibles al nostre país. I aquesta aventura irrepetible succeïa al nostre barri.

Fabià Puigcerver

M. Carme Juan