diumenge, 11 de novembre del 2012

Homenatge a l'especulació



L’edificació de la vila de Gràcia, un cop definida l’amplada i distribució de la xarxa viària, va quedar totalment ens mans privades. Els propietaris de les parcel·les van ser molt gasius a l’hora de cedir terreny per a espais públics i espais verds. Es van construir nombroses torres i bastants cases de pisos tenien patis o jardins a la part del darrera, a nivell de planta baixa o d’entresòl, però cap dels propietaris es va avenir a donar part de les seves terres per a parcs públics.

Malgrat la poca liberalitat dels nous rendistes, el seu nom ha passat a la posteritat a les plaques de marbre de molts carrers i places. Posaré com a exemple uns quants de molt propers a casa meva:

- Carrer i plaça Trilla, duplicitat deguda probablement al cognom repetit del propietari Antoni Trilla i Trilla.
- Carrer Badia, per Joan Badia, avantpassat de la família Trilla.
- Carrer de Santa Àgata, dedicat a Àgata Badia i Puigrodon, vídua d’Antoni Trilla.
- Carrer  de Santa Magdalena, dedicat a Magdalena Escarabatxeras i Blanch, sogra d’Àgata Badia.
- Carrer de Santa Rosa, dedicat a Rosa Puigrodon i Pla, mare d’Àgata Badia.
- Carrer de les Tres Senyores. Els propietaris Manuel Torrente, Miquel Massens i Ramon Rabassa, els quals tenien ja el seu propi carrer, en no haver-n’hi prou per dedicar-los a llurs mullers respectives, optaren per aquesta solució salomònica.
- Torrent de les Flors. En realitat, el carrer portava el nom del parcel·lador Manuel Torrente Flores però la gent, donat que hi passava un torrent, el rebatejà d'aquesta manera. En la darrera recuperació dels noms dels carrers, s'optà per oficialitzar el nom popular. Per rescabalar a don Manuel, l'ajuntament donà el seu nom a una petita plaça.


Cases unifamiliars al carrer de Santa Magdalena, des de la nova plaça de les Dones del Trenta-sis


Balcó modernista al carrer de les Tres Senyores

Al llarg dels anys, l’especulació no s’ha aturat  i -tret d’algunes beneïdes excepcions- s’ha continuat edificant en espais alliberats de fàbriques o casernes, en lloc d’utilitzar-los per esponjar el barri, una de les zones urbanes més denses d'Europa. Els graciencs ens sentim afortunats de viure en un barri viu, sense grans distàncies, que hom ha definit com un  recinte emmurallat sense muralles, però seguim patint de la manca d’espais verds.