TEATRE LLIURE

En memòria de l'Anna Lizarán

Adéu cirerers, adéu teatre,
adéu casa de la meva vida.
L'hort dels cirerers







Els inicis

Un dia de tardor de l’any 1975, Fabià Puigcerver va anar a veure el senyor Joaquim Gubern, president de la Cooperativa Obrera La Lleialtat, que havia conegut feia pocs dies. En Fabià li va explicar el seu projecte de crear una Cooperativa de Teatre per muntar obres de repertori en llengua catalana.  Havia aconseguit engrescar un grup de gent de teatre però per engegar el seu projecte necessitava disposar d’un local permanent i els espais de La Lleialtat li semblaven idonis.

Fabià Puigserver. Al fons, alguns dels seus disenys de vestuari

A la segona entrevista, Fabià Puigcerver va anar acompanyat de la Carlota Soldevila, en Lluís Pasqual i en Pere Planella. El senyor Gubern va quedar admirat del coratge i l’empenta d’aquella gent tan ben avinguda però també va veure clar que no tenien ni un duro.

Per convèncer el Sr. Gubern   de la seriositat del seu treball,  el grupet va convidar-lo a veure el seu muntatge de Quiriquibú, sobre textos de Joan Brossa, que estaven representant a l’Aliança del Poble Nou. Malgrat que l’obra havia deixat perplexos el senyor Gubern i la seva muller -amants del teatre tradicional- al veure l’entusiasme del seu fill va pensar que aquella modernitat podia agradar els joves. 

A la Junta directiva de la Cooperativa en aquells moments li calia fer mans i mànigues per sobreviure i  quan el president va defensar  davant l'Assemblea el projecte d'acollir als seus locals la creació del Teatre Lliure  tots van acceptar la proposta sense cap problema.

Finalment en Fabià podria  fer "tot un teatre", és a dir,  crear un teatre estable on el treball continuat d'uns mateixos artistes durant tot el procès de creació escènica, des del disseny del programa fins a la disposició del públic a la sala, fos la seva responsabilitat total i exclusiva. El "tot" significava fer de fusters, de manobres, de pintors, de modistes, d’electricistes, etc.  Després dels abraços i salts d’alegria va quedar constituïda la Societat Cooperativa Teatre Lliure...  sense cap capital inicial.

Perspectiva general: disposició central

L’equip fundador, a part del Fabià, el Lluís, la Carlota i en Pere, va estar constituït per Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Joan Ferrer, Lluís Homar, Quim Lecina, Anna Lizarán, Josep Minguell, Domènec Reixach, Fermí Reixach i Antoni Sevilla.

El primer de desembre de 1976, s’inaugurava el Teatre Lliure amb l’estrena de Camí de nit, 1854, un espectacle escrit i dirigit per Lluís Pasqual sobre Josep Barceló i el Bienni Progressista, amb música de Lluís Llach i espai escènic de Fabià Puigcerver.

El mateix Puigcerver descrivia així la seva empresa: 

"Què es pot esperar d'una colla de franctiradors bojos que confonen el teatre amb una aventura personal? Què es pot esperar d'uns afeccionats que barregen la gestió, la producció i fins i tot la posada en escena i l'art amb l'amistad i l'amor? Què es pot esperar d'uns incontrolables que fan del teatre una manera de viure i del lloc de treball la seva pròpia casa?"

(continuarà)

M. Carme Juan

COOPERATIVES OBRERES GRACIENQUES

Les cooperatives obreres tingueren un gran arrelament a Gràcia i tenien com objectiu fonamental el  proveïment a bon preu de queviures i carbó, però també es dedicaven a l'alfabetització i al foment de la cultura i el lleure dels associats.

En aquestes cooperatives, a diferència de les confessionals, les dones hi actuaven. A les confessionals durant molts anys no admetien dones, els seus papers els feien els homes disfressats.

L'entitat gracienca més tardana en permetre l'actuació de dones en les seves peces teatrals  foren els Lluïsos de Gràcia.Van actuar els homes fent el paper de les dones fins  la temporada 1956-57.

 A continuació us parlaré d'algunes de les Cooperatives Populars més antigues de Gràcia:

"La fraternidad y el artesano" ( 1858) actualment "L'artesà de Gràcia" situat a la Travessia de Sant Antoni,6-8

Aquesta cooperativa popular de Gràcia,es va mantenir en actiu fins a  la dècada dels 70. Degut a la pressió veinal l'Ajuntament  va comprar l'edifici el 1980 i va ser cogestionat com a centre cívic per les entitats de Gràcia. Al 1985  la vida del centre es llanguia i el 1993 es va fer una concessió a l'entita cultural TRAM  i va néixer l'actual Tradicionarius.

 El centre disposa d'un teatre-auditori amb una cabuda màxima de 400 persones, una sala d'exposicions, un bar de trobada, dues aules.
Recenment s'ha arreglat l'espai exterior per fer una plaça dedicada a Anna Frank.

Escultura d'Anna Frank a l'entrada del bar de L'Artesà

Racó del bar L'Artesà

L'associació TRAM organitza cada any el festival Tradicionàrius, la mostra més important de la música d'arrel tradicional arreu dels països de llengua catalana. Es fan concerts i balls i altres activitats al llarg de  diverses setmanes.

Teatre-auditori de L'Artesà de Gràcia

Cooperativa de teixidors a mà ( 1876) actualment seu del Teatreneu situat al carrer Terol, 26

Es va crear a partir d'una cooperativa de consum de paletes i de teixidors a mà la qual es dissolgué i es va separar pels dos oficis  i esdevingué la cooperativa La Lleialtat al 1892. Amdues cooperatives, vinculades al pensament republicà federalista lliberal i al moviment obrer urbà van arribar a tenir 500 socis que rebien serveis de tipus social i cultural a més de l'economat.

L'edifici de la Lleialtat tocava paret per paret amb l'edifici de can Pardal on vivia la meva àvia i tinc molt present (inicis dels anys 50) les tardes de diumenges que amb  els meus germans i cosins passàvem bones estones mirant els balladors que sortien al terrat a refrescar-se i fer-se petons. Per nosaltres era tota una aventura.

Entrada del Teatreneu

Cooperativa obrera La Lleialtat (1892) actualment Teatre Lliure situat al carrer Montseny, 47.

L'any 1975 La Lleialtat tenia problemes. A la crisi general del cooperativisme de consum s'afegia la crisi produïda per la dispersió dels fundadors i les noves formes de diversió sobretot entre el jovent. El teatre de la cooperativa ja no oferia els atractius d'una companyia d'aficionats que havia estat l'origen de noms com Paco MartÍnez Soria o Josep Sazatornil, i en els darrers temps no s' havia pogut retenir el jovent. L'any 1975 els directius de la Lleialtat feien filigranes per subsistir i fins i tot començaven a parlar del perill de la dissolució.

I llavors va aparéixer en Fabià  Puigsever.

Magda Simon Parés

L'ESTEL DE NATZARETH

En les dues entitats s'ha representat sempre els Pastorets. Una de les moltes variants dels Pastorets que s'han interpretat arreu del país és l'Estel de Natzareth, una obra que des de l'any 1903 es fa cada any al Cercle de Gràcia. 

L'obra es va estrenar el 1898  al centre Moral, d'on Ramon  Pàmies n'era soci. Després restà aparcada, fins que amb motiu d'una escissió de socis del Centre Moral, es fundà el 1902 el Cercle Catòlic, on s'incorpora Pàmies amb la seva peça teatral. 

Pare d'una bona amiga nostra fent d'arcàngel Sant Miquel l'any 1934

El Cercle també va adquirir la música, generant aquest fet una fusió entre El Cercle i l'Estel de Natzareth que l'ha acompanyat durant més de cent anys, esdevenint  propietari dels drets d'allà on es representa l'obra.

A primera fila el meu nét Joan fent de pastoret l'any 2004

 

Durant aquest temps l'obra s'ha representat diverses vegades tots els anys, excepte el parèntesi de la guerra civil (1936-39). Al acabar la guerra els responsables de l'entitat varen demanar el permís corresponent per tornar-la a fer en català, el grup de teatre va preparar també la representació de "Los pastorcillos de Belén". Finalment el dia de Nadal poc abans de l'actuació, va arribar el desitjat  permís, esdevenint aquesta la primera representació feta pública després de la guerra. Superat aquest entrebanc "L'Estel de Natzareth" s'ha representat cada any amb normalitat. En el transcurs dels anys l'obra ha patit algunes transformacions tant en la llargada del text com en la música, en aquest apartat cal ressenyar els arranjaments del mestre Josep Guinovart o els que va fer més tard el desaparegut Jordi Doncos entre d'altres.

Els Pastorets són una de les tradicions nadalenques més arrelades al nostre país, malgrat el llenguatge prou anacrònic dels seus textos, Els Pastorets s’expressen amb una radical modernitat  com a element integrador i de cohesió. En els temps actuals on trontollen moltes formes de relació social i cultural, aquestes representacions són un punt de trobada de les diverses generacions i de les diverses procedències que conformen la nostra societat. També han estat durant molts anys refugi i motor de la nostra llengua

Ramon Pàmies i Pina

Ramon Pàmies i Pina va néixer a Barcelona l’any 1874 en el sí d'una família benestant, però degut a problemes  familiars va ser educat pels seus avis. A l'edat de disset anys va escriure la seva primera peça teatral "L'Estel de Natzareth", on probablement l'enfrontament que es desenvolupa entre les forces del bé i del mal reflectit en l'obra, fos un reflex de les experiències viscudes en el sí de la seva família quan era petit. Va estrenar aquest obra en el Centre Moral de Gràcia el 1898.

Magda Simon Parés

ASSOCIACIONS DE GRÀCIA

L’arribada de menestrals i obrers a la nova vila de Gràcia va coincidir amb l’esclat d’unes idees polítiques noves que els mostraven una sèrie de drets i llibertats que fins el moment els patrons no havien aplicat. 

Després que la Revolució de setembre de 1868 destronés Isabel II i donés llibertat d’associació, ensenyament i religió, una gran part dels graciencs que havia  pres partit per les causes més progressistes i reivindicatives es va associar en una munió d’ateneus i cooperatives. 

Una altra part, devota i conservadora, va reaccionar fundant també centres amb la finalitat primordial d’educar els joves i ocupar el seu temps d’oci, apartant-los així d’ideologies perilloses. L'entitat religiosa pionera va ser Els Lluïsos de Gràcia, fundada el 1851 per mossèn Jaume Alsina.

Els Lluïsos de Gràcia a la plaça del Nord

Durant la Guerra Civil, el teixit d’associacions va ser molt útil per organitzar la difícil vida quotidiana i per aplegar la gent a l’hora de construir, per exemple,  els refugis antiaeris.

Avui, moltes d’aquestes entitats cíviques -tant les hereves de les que agitaven la vila al segle XIX com les confessionals catòliques- continuen actives i, adaptades als nous costums, tenen com a associats l'increïble percentatge del 20% de la població total de Gràcia.

Ara parlaré només de dues entitats dins les activitats de les quals el Teatre continua tenint un gran pes:

Centre Moral i Instructiu de Gràcia, actualment “El Centre”, al carrer Ros de Olano n. 9.

Un grup de prohoms juntament  amb alguns socis dels Lluïsos de Gràcia, van fundar aquest centre  amb la finalitat primordial de fomentar les escoles catòliques per educar la classe treballadora.

El Centre Moral inicià les activitats el 2 de febrer de 1869 però la seu actual es va edificar el 1904 segons el projecte de l’arquitecte Francesc Berenguer, que en aquells moments n'era el vicepresident.

Detall de la impressionant balconada del Centre Moral

Les seves activitats continuen sent el teatre (iniciat el 1884), el cant coral, els concursos literaris, l'esbart, la revista "Or i Flama" (des de 1924) a més de nombrosos esports. 

El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Cercle Catòlic de Gràcia, actualment “El Cercle”, al carrer Santa Magdalena n.12 i 14, cantonada amb el carrer Trilla 7 i 9.

Un grup de socis del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, disconformes amb la Direcció que consideraven massa progressista, funden el Círculo Catòlico de Gràcia que inicià la seva activitat el 3 de març de 1903. Un dels fundadors va ser l’avi patern del meu marit, que era fuster.

Poc després, el Cercle es va instal·lar a la seva seu actual, que anteriorment havia estat Can Pioc, un cafè, fonda i ball públic molt reconegut, construït l’any 1834 en tres parcel·les fruit de la transformació de part dels camps de conreu de Can Trilla en solars edificables. El 1924 l'edifici va ser ampliat i reformat pels arquitectes Joaquim i Bonaventura Bassegoda i Amigó.

Enfocat al lleure dels joves, entre les seves iniciatives destaca la difusió de les tradicions catalanes com a element de progrés col·lectiu.

Actualment els socis duen a terme, a més del teatre, dansa, excursions, cant coral i esports, i organitzen festes de tota mena durant l’any i col·laboren en les celebracions del barri. 

El 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Façana principal del Centre, al carrer de SantaMagdalena, ornada amb esgrafiats

Sala de teatre del Centre

M. Carme Juan Torné

L'ESCOLA CARDONER

En aquestes últimes setmanes en què hem hagut de sentir la declaració d'intencions de cert ministre i la proposta de l'enèsima reforma educativa, les dues hem recordat la nostra escola, el Col·legi Cardoner, on vam començar  parvulari l'any 1945. Estava situat al llindar de Gràcia, al carrer de Septimània cantonada amb el carrer Homer, i va continuar en actiu fins al 1972, quan l'esvoranc immens de la Ronda General Mitre el va engolir. Avui només se'n conserva la palmera del pati.

La Directora, l'Àngels Cardoner, en els seus inicis havia treballat a l'escola Blanquerna i va ampliar els seus estudis de psicologia i educació infantil a l'Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. La nostra escola era privada i arreplegava alumnes  de Gràcia i de Sant Gervasi de diverses classes socials car cap infant en quedava exclòs ni per diners ni per dificultats d'aprenentatge. Allà vam tenir el privilegi de parlar, cantar i viure en català, compaginat naturalment amb el que era l'ensenyament oficial obligatori. Àdhuc les nadales que confeccionàvem nosaltres mateixes les escrivíem en català. Va ser un oasi enmig del desert cultural de la postguerra.

Això sí, la religiositat i la moral restrictiva eren les pròpies de l'època. Assistíem a misses, rosaris, sermons, preparacions a la confessió,       centrades especialment en el sisè manament, cerimònies quaresmals, visites al Santíssim i exercicis espirituals.  A la nostra aula del col·legi, que a partir dels 9 anys només acceptava alumnes de sexe femení,  quan arribava la calor apreníem amb mestria com treure'ns  l'uniforme sota la bata blanca sense mostrar ni un sol pam de la nostra llisa anatomia.

El professorat era excel·lent i es donava molta importància  a la música i a l'expressió corporal i ens feien cantar i ballar cançons del mestre Joan Llongueres, persona idealista, convençut del benefici de la música per a la formació humanística del nostre poble.

També es feien representacions teatrals i quadres plàstics referents principalment a episodis del Nou Testament. Moltes d'aquestes formes  d'expressió les mostràvem davant de la família a final de curs al "Círcul Catòlic de Gràcia", que és tal com l'anomenàvem en aquell temps. També es donava molta importància a la convivència fent algunes sortides.

Excursió a Montserrat

Era cabdal la processó que s'organitzava el dia de la Primera Comunió, curosament assajada. L'escola en pes, professors, alumnes i famílies, recorrien pas a pas el carrer de Septimània  fins a la parròquia dels "Josepets" acompanyant als nens i nenes que aquell dia rebien el sagrament per primera vegada.

La festa de la Immaculada, patrona de l'escola, era especialment celebrada: després de la Missa i d'esmorzar, es feia una ballada de sardanes amb cobla en el pati. Hi podia participar, a part d'alumnes i les seves famílies, la gent del barri.

Gràcies als que van mantenir la flama de la nostra llengua i la nostra cultura en la clandestinitat, quan vam ser adultes vam voler aprendre a fons el català i el seguim aprenent amb veritable gaudi. 

Hem de tenir clar que la llengua  és una substància principal, essencial, en la vida d'un poble i si en l'època  fosca i cruel  del franquisme no ens la van poder extirpar, hem d'estar segurs que en els moments actuals en què el seu coneixement està més estès i amb un èxit demostrat de contribució en la  cohesió social, ningú la podrà emmudir.

Les alumnes de la promoció de 1956
 al voltant de la palmera l'hivern passat

M.Carme Juan i Magda Simon

REVOLTA DE LES QUINTES (II)

La memòria històrica del nostre poble es transmet també gràcies a les cançons populars que passen  de generació en generació. Sota l'aparença d'ingenuïtat infantil, les estrofes, sempre fresques,  relaten moltes vegades fets terribles que cal recordar.

Companyia!!

El general Bum Bum quan va se'n va anar a la guerra
davant dels seus soldats fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
El cavall és de cartró, aparteu les criatures,
el cavall és de cartró, que no es cansa ni té por.

Rampataplam tereré, patapim patapum
             se'n va a la guerra
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n a la guerra el general Bum Bum.

El general Bum Bum quan es treu l'espasa
espanta els enemics  i fins la gent de casa,
quan ell té el braç alçat, tremola que tremola,
quan ell té el braç alçat, tremola el veinat.
Que és de fusta tal com cal, aparteu  les criatures,
que és de fusta tal com cal, perquè així no es pot fer mal.

 Rampataplam,  tereré , patapim patapum
                se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra el general Bum Bum.

Lletra i música: J. Llongueras

Cançó contra la Quinta

Ay poble de Centelles
Be t´ho pots pensar
De que n´estem tan tristos
No fent sino plorar.
No ploris Pepeta mia
Que ja no tornará aquell dia
Ara ja no hi ha remey
Me´n haig d´anar á servir al rey.
Y un jove tan ben plantat y tan ben format
Ha d´anar á la guerra
Y un jove tan ben plantat
A d´anar á ser soldat.
Y en rivant á Barcelona
Ay que tristos qu´estarém                                    
Ens tirarán á l´Habana
Que may més ne tornarém
La quinta, la quinta
La van á quintar
La flor d´aquest poble
La van á buscar.
Anònim ( S.XIX)

Des del 2007 es commemora a Gràcia la Revolta de les Quintes cada mes d'abril, a cavall de la Setmana Santa. La celebració va començar amb actuacions castelleres, més tard s'hi van afegir altres colles de cultura popular del barri però, des de la incorporació de la colla de trabucaires que s'havia creat aquell mateix any, s'ha convertit en una representació teatralitzada que s'inicia amb una cercavila dels trabucaires que eixorda tot el veïnat i finalitza a la plaça de la Vila amb una recreació de la batalla par part de moltes persones vinculades a la societat civil de Gràcia.

Us presentem el documental fotogràfic a partir de la representació del 3 d'abril de 2011 en la qual van  participar un total de 300 trabucaires; a la colla de Gràcia s'hi van afegir altres colles de trabucaires d'arreu de Catalunya.

 

 M.Carme Juan i Magda Simon

REVOLTA DE LES QUINTES

A l’Espanya del segle dinovè i començaments del vint, el reclutament de soldats per al servei militar, en temps de pau, o per enviar-los al front, en temps de guerra, es feia pel sistema de les Quintes, consistent en la incorporació forçada d’una cinquena part dels homes útils d’una província, elegits per sorteig. Se’n podia aconseguir l’exempció pagant una quota al govern que corresponia aproximadament al sou d’un any d’un obrer. Hi havia famílies que quan naixia un fill començaven a estalviar per poder pagar-li la  redempció i evitar-li el servei militar. Les Quintes eren un veritable impost de guerra, de sang per als pobres,  o de diners per a la gent amb més recursos econòmics.

La Revolta de les Quintes es va produir a principis d’abril de 1870. Quan va arribar el moment del sorteig d’una nova lleva, destinada a Cuba i Puerto Rico, van esclatar motins a diverses poblacions catalanes, sobretot a les del Pla de Barcelona. 

Després de l’assalt de l’Ajuntament de Sants per unes 2.000 persones, la majoria  dones treballadores, les insurreccions van continuar als pobles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals, però va ser a la vila de Gràcia a on la revolta va resultar més intensa i cruenta.  Els revoltats van aixecar barricades i els militars van començar a bombardejar des de la muntanya de Montjuïc i després des del Passeig de Gràcia. El capità general Eugenio Gaminde -que passaria a la posteritat amb el nom de General Bum-Bum- declarà l’estat de guerra a tota la província.

Un nombrós grup de dones del barri de Gràcia van assaltar i saquejar  l’Ajuntament  i van organitzar una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila  a on van cremar bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.

Durant el setge la campana gran, "la Marieta", del campanar de la plaça d'Orient, que és així com s'anomenava  la plaça en aquella època, no deixà de sonar i els militars enutjats pel so llançaren canonades des del Passeig de Gràcia per destruir-la, però només aconseguiren esquerdar-la, i així i tot continuà tocant.

L'ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, va convocar i comandar un grup d’unes seixanta persones que es trobaven a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitzà i van formar les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixecaren. Aviat van anar-hi reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals.

A l’actual carrer del Canó (un petit carrer que desemboca a la Travessera) hi havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car.

Quan l’exèrcit va aconseguir, després de sis dies de setge, entrar a Gràcia van afusellar a quasi tots els carbonaris i a  un gran nombre de revoltats  al peu de l’Arbre de la Llibertat  i van saquejar nombroses cases. Els militars van castigar també la campana fent-la enmudir.

Portada del primer número

El canó i la campana han restat símbols del coratge dels graciencs. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1932.

(continuarà...)

Magda Simon i M. Carme Juan

La industrialització de Gràcia

Podem distingir dues etapes: l’etapa pre-industrial, abans de 1833, en la qual els teixidors a mà  treballaven a casa en fusos i telers manuals fets de fusta, i l'etapa industrial que comença amb l’aparició de les noves maquinàries de ferro que van fer possible la Revolució industrial. En la primera, Gràcia va arribar a tenir 2.900 telers manuals. Després, el vapor va esdevenir la força motriu que comportà un nou concepte de treball: la fàbrica i la feina en societat.

La indústria pionera a tot Catalunya va ser la fàbrica Bonaplata establerta al carrer Tallers, que  va incorporar per primera vegada les màquines de filar i els telers mecànics de fosa. Un soci de Josep Bonaplata, Joan Vilaregut, ja posseïa un Vapor de blanqueig de cotó a la zona del carrer Perill amb Torrent de l’Olla, conegut com El Vapor de Gràcia o Can Vilaregut. Ambdues fàbriques van ser assaltades i destruïdes el 5 d’agost de 1835 pels obrers revoltats.

El Sr. Vilaregut va reconstruir el conjunt fabril on més tard s’hi van elaborar filats i teixits de cotó en blanc i que passaria a ser anomenat Vapor Vell quan Francesc Puigmartí obrí un nou Vapor.

El Vapor Nou  ocupava una àmplia zona de terrenys a Travessera de Gràcia, entre Torrent de l’Olla i Torrent d’en Vidalet, i va donar feina fins  a 800 persones. L’any 1861 va ser visitat per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona.

A prop dels vapors tèxtils es van urbanitzar nous carrers per construir-hi cases unifamiliars, de dos pisos i amb pati al darrera, destinades a donar allotjament als obrers. Alguns d’aquests carrers conserven uns noms, derivats de les idees progressistes i de  l’idealisme utòpic, tan suggerents com: Progrés, Fraternitat, Legalitat i Llibertat. D’altres toponímics com Concòrdia, Pau, Proclamació, Igualtat, Lleialtat i Foment s’han perdut en ser rebatejats els carrers amb una nomenclatura neutra i anodina.

Cases primigènies al carrer de la Fraternitat

En aquest tros de Gràcia hi viu actualment la comunitat gitana, assentada i integrada al barri des de fa més d’un segle, que té com a nucli central la plaça del Respall.

La xemeneia del Vapor Nou a la plaça del Poble Romaní.
A la dreta, barracons provisionals de l'Escola Univers 

Del Vapor Nou ens ha quedat un vestigi físic, la xemeneia, que s’alça rejovenida a la plaça del Poble Romaní.

Plaça John Lennon un matí de divendres

La plaça John Lennon, inaugurada als voltants de 1990, ocupa també part dels antics terrenys del Vapor Nou. A la mateixa dècada es va dedicar una placeta a la memòria de Gato Pérez. 


M. Carme Juan Torné