Vies de comunicació amb Gràcia

El ràpid creixement de la vila de Gràcia va fer que les autoritats municipals aviat  veiessin la necessitat d’obrir una via que la connectés amb Barcelona. I així va néixer el Passeig de Gràcia que es projectà el 1821 i s’inaugurà el 1827. Va ser un dels pocs carrers que Ildefons Cerdà va respectar quan va fer el projecte de l’Eixample, aprovat el 1860. La importància que Gràcia anava adquirint queda demostrada en el propi nom del Passeig.

En quan al transport urbà, el 1859 s’inaugurà la línea de tramvia que començava al capdavall de les Rambles de Barcelona i pujava pel Passeig de Gràcia i per Gran de Gràcia fins a la plaça dels Josepets, que a partir del 1895 portaria el nom de plaça Lesseps.

Tramvies circulant pel carrer Gran de Gràcia

La primera línea de metro que tingué Barcelona, coneguda com a Gran Metro, es va inaugurar el 30 de desembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. S’iniciava a la plaça de Catalunya i acabava a la Plaça Lesseps, amb les estacions intermèdies d’Aragò,  Diagonal i Fontana. 

Junt amb el Palau del Virrei, la Fontana va ser una de les grans finques senyorials de Gràcia. L'espaiòs terreny era ple de fonts, estàtues i  arbredes frondoses. Va ser venuda a finals del segle XIX.

Finca La Fontana, que va donar nom a l'estació de metro. 

La parada de Lesseps tenia un preciós templet a nivell de carrer, envoltat per una marquesina de ferro i vidre i ornamentat amb motllures i cornises. S’accedia a les andanes mitjançant una escala i dos ascensors, comoditat que la diferenciava de la resta d’estacions. Aquest templet va ser enderrocat al maig del 1960 a causa d’un projecte de nous accessos a l’estació. 

Per sort es conserva encara el templet dels FF.CC. de la plaça Molina, construït pocs anys després. 

Aprofitaré l'entrada per parlar breument de l’estada a Barcelona del Diplomàtic francès Ferdinand Marie de Lesseps (1805 -1894), que després fou el promotor del Canal de Suez i del Canal de Panamà. El Vescomte de Lesseps va ser un visionari progressista que somiava en la inter-comunicació dels països per portar a totes les regions del món el progrés industrial.

Entre 1842 i 1848 va ser Cònsol a Barcelona i visqué en una torre prop de la plaça que porta el seu nom. Quan, per ordre del general Espartero, la ciutat va ser bombardejada des del castell de Montjuïc, Lesseps va organitzar un servei d’assistència primer destinat a la nombrosa colònia francesa, però que després va fer extensiu a tots els barcelonins. Va aconseguir del comandant de les forces repressores que acabessin els  bombardejos, que fossin alliberats molts detinguts i que es rebaixés la multa infringida  a la ciutat. Es va fer doncs ben mereixedor que Barcelona el tingui sempre present.

M. Carmen Juan Torné

L'ART AL CARRER

UN PASSEIG PER GRAN DE GRÀCIA

El carrer Gran de Gràcia (abans Salmeron i Major de Gràcia) era l’antic camí de Barcelona a Sant Cugat, així com la Travessera de Gràcia era l’antic camí de França. Aquesta via va acollir el primer tramvia de Barcelona a Gràcia al 1872 i, per sota, la primera línea de metro de Plaça de Catalunya a Plaça Lesseps, inaugurada el 30 de desembre de 1924. 

Com a eix principal del barri, hi solem passar amb els ulls posats als nombrosos aparadors o cuita corrents si es tracta d’agafar algun transport. Però avui ens hi hem passejat amb calma i aixecant el cap per admirar els edificis, amb els seus coronaments, balcons, tribunes i ornamentacions.

La major part dels edificis foren construïts per la burgesia catalana dels inicis del segle XX amb un afany de demostrar el seu status econòmic i social. Aquestes cases conviuen però amb d’altres més modestes que daten del primer terç del segle XIX... i també amb algunes barbaritats perpetrades en època més recent.

Hem començat el recorregut amb una vista panoràmica des de la terrassa de l’àtic de la Carme Coromines, a la Rambla del Prat. S’hi domina tot Barcelona, des del Tibidabo a Montjuïc i des de Sant Adrià fins a Les Corts.

Després hem seguit el passeig aturant-nos davant d’aquestes meravelles:

I tot xino-xano i badoquejant hem arribat a la porta d’entrada principal a Gràcia, el Pla de Nicolàs Salmeron amb les seves acàcies tot just verdejants i envoltat d’edificis imponents de diferents formes i estils. El més rellevant és sens dubte la Casa Fuster, on va viure Salvador Espriu des del 1949 fins al 1972 i d’on va haver de marxar, per anar a viure una mica més avall (al Passeig de Gràcia núm. 118) quan  la construcció de Lluís Domènech i Montaner va ser comprada per la companyia Enher, que la volia enderrocar. Per sort, la pressió ciutadana ho va impedir encara que l’interior va ser malmès. Actualment és un hotel de luxe. 

Un altre edifici important és el del núm. 18, construït el 1905, que acull una oficina de La Caixa. Destaquen els elements decoratius neogòtics i medievalistes amb un caràcter religiós.

Però la nostra casa preferida és el núm. 15, construïda per Francesc Berenguer, autor també del Mercat de la Llibertat i de la parròquia de Sant Joan de la plaça de la Virreina, entre d’altres. El que ens agrada més són les precioses tribunes dobles amb unes delicades vidrieres de colors.

Us hem fet només un petit tast dels tresors del carrer Gran. Si en voleu saber més, feu control+clic als enllaços següents:

http://www.avclesseps.cat/itineraris/201002grandegracia.pdf

http://www.avclesseps.cat/itineraris2.htm

M. Carme Juan i Magda Simon

El comerç a Gràcia

HISTÒRIA DE LA PLAÇA DE LA VIRREINA I EL PALAU

La plaça de la Virreina fou urbanitzada l'any 1878 a les terres de l'antiga finca de la Virreina, segons projecte de l'arquitecte Josep Artigas i Ramoneda.

Durant el període del declivi de la finca de Gràcia es van vendre terrenys, que passaven a diferents propietaris que els van urbanitzar, en diferentes fraccions. Així es va anar  formant l'entorn de la plaça de la Revolució. Una part d'aquest entorn és la plaça de la Virreina, on hi ha l'església de Sant Joan.

La torre de la Virreina va quedar al mig dels terrenys ja parcel·lats, i rodejada per un mur que interrumpia els carrers que s'anaven construïnt. Tants usos diferents l'havien deteriorat.Una llarga negociació entre l'Ajuntament de Gràcia i el propietari,l'Hospital de la Santa Creu, va acabar amb un acord de parcel·lar a l'any 1878, any de l'enderrocament de la Torre.

De la finca de la Virreina només queda l'antiga masoveria que es pot veure al carrer Torrijos cantonada carrer de Sant Lluís, construïda l'any 1870. A finals del SXIX l'edifici va passar a les Germanes Dominiques, que el van transformar en residència seva i llar per a  nens fills d'obrers, després va ser escola. L'escola ja no funciona, però la comunitat encara viu allà.

Masoveria de l'antic Palau de la Virreina 

HISTÒRIA DEL PALAU

A finals del segle XVIII es va construir El Palau de la Virreina a l’actual barri de Gràcia. Aquest palau era bessó del Palau, també anomenat de la Virreina, situat a La Rambla de Barcelona, prop del mercat de la Boqueria. Els dos van ser construïts pel mateix propietari, Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell i de Castellmeyà.

El Palau de Gràcia estava situat on hi ha actualment la plaça de la Virreina, aproximadament on ara hi ha l’església de Sant Joan. Fou una de de las grans cases senyorials de Gràcia. 

 Manuel  Amat va fer una brillant carrera militar i administrativa i va arribar a ser virrey del Perú de 1761 a 1776. Aquest fet li va donar poder i riquesa.

Manuel Amat i Junyent

L’any 1776 va tornar solter a Barcelona. Estant al Perú va fer construir  les dues cases la de Barcelona a La Rambla i la de Gràcia. Les dues d’estil barroc i amb un cert aire colonial.Van ser construides per l’arquitecte Carles Grau.

Per fer la casa de Gràcia, Manuel Amat va adquirir una finca rural ( Can Vidal) que no va voler aprofitar i en va construir una altra al costat. La més antiga va ser La torre petita  i la Torre Gran va ser la casa del Virrey.

La torre de Gràcia era una mansió enorme, segurament la més gran de Gràcia, envoltada de masies diseminades. Era un palau suntuós, de bona arquitectura i, pel que es diu, millor que el de la Rambla.

L’edifici de La Rambla era la seva residència oficial i a la torre de Gràcia hi passava l’estiu i era un lloc per fer-hi actes socials, celebracions…

L’any 1777 es va casar amb Maria Francesca de Fivaller i Bru. Però Amat va morir aviat, el 1782 deixant una vídua jove i ja des de llavors tan ella com les dues fincas van ser  conegudes com  de "La Virreina “. Poc després, al 1791 Maria Francesca va morir repentinament i ja van començar diverses vicissituts  fins el seu enderrocament.

Així l’any 1794 fou residència religiosa, acollint temporalment la comunitat  dels  Josepets.El 1797 va ser ocupada per la noblesa francesa que fugia de la Revolució. El 1821 durant la febre groga de Barcelona, va ser un hospici. Fins que posteriorment va començar la seva total decadència. 

Si es vol ampliar la informació cal prémer aquest enllaç:
El palau de la Virreina

Magda Simon Parés

L'ambient de la Plaça de la Virreina

La millor perspectiva de la plaça de la Virreina és la del carrer Torrijos que et mostra en tot moment  l’església de Sant Joan. 

En una vila nascuda de la juxtaposició de diferents parcel•lacions, ningú va pensar en la necessitat d’una plaça Major per aglutinar les activitats  veïnals. El carrer Gran en part supleix aquesta manca en quant a eix comercial i de transport. Però com a punt de trobada, el millor escenari és sens dubte la plaça de la Virreina. 

Després de l’última remodelació, tant la plaça com els carrers que hi desemboquen són zona de vianants i això fa que t’hi acostis amb calma i copsis de seguida el seu encant. És una plaça acollidora, radiant, tranquil•la. 

A mi m’agrada anar-hi sobretot el diumenge al migdia. Les terrasses dels seus tres Cafès estan sempre plenes; els aperitius de les taules conviuen amb els cafès amb llet o els tes dels menys matiners. A les escales de l’església també s’hi asseu un munt de gent. I malgrat que la plaça estigui de gom a gom, la sensació és de quietud. 

Cada diumenge és diferent: t’hi pots trobar un mercat de Nadal o d’artesania de diferents ONGs. Pots atansar-t’hi al so d'una música oriental i trobar-te amb un petit escenari curull de ballarines que es contorsionen amb la dansa del ventre. O arribar-hi al ritme de la música swing, si és l’últim diumenge de mes, i contagiar-te de l’entusiasme dels alumnes dels Tallers Ballaswing mentre ballen animadament per parelles o en coreografies conjuntes. 

O pots veure-hi també tot de quitxalla fent bombolles de sabó amb un monitor o qualsevol altre joc col•lectiu. 

La estàtua de la font de Ruth participa a tots els esdeveniments i sovint porta a les mans un pom de flors fresques. L'escultor Josep M. Camps i Arnau, veí de Gràcia, va saber donar als seus trets tota la bondat i la dolçor del personatge bíblic. Per cert, va ser inaugurada l'onze de setembre de 1949.

Avui he passat per la plaça cap al vespre, quan tornava del Cine Verdi Park de gaudir d'un documental musical extraordinari: "Searching for the Sugar Man". Us el recomano!

M. Carme Juan Torné

Les colles de Sant Medir

Enguany la Festa de Sant Medir es va avançar a dissabte perquè queia en dia festiu.

L'origen del romiatge es situa al 1830 quan el forner Josep Vidal i Granés, de 28 anys, que tenia obrador i vivenda al número 111 del carrer Gran, va complir la promesa  que havia fet  a Sant Medir: si el sanava d’una greu malaltia aniria cada 3 de març a la seva ermita a la serra de Collserola muntat dalt d'un ase. Perquè la gent de la vila se n’assabentés, va anar repartint un munt de caramels, dels que ell mateix preparava a l'obrador. 

Monument a les colles a la plaça Trilla

L'any següent, al forner se li van afegir parents i amics, tots dalt de cavalls i ases. Varen tenir la bona idea d'incorporar-hi música mitjançant un sac de gemecs, una cornamussa i un timbal. I així va néixer la primera colla, “la d’en Vidal”. La segona colla va ser “L'Antiga de Sant Medir” que encara existeix. Després se’n formaren d'altres a Gràcia i també a Sant Gervasi, Sarrià i Sants, fins al punt que el Diari de Barcelona del 4 de març de 1853 ja informava de la importància que adquiria la festa aplegant aquell any unes 300 persones.

En la publicació Camèlies de juliol de l’any passat, Josep M. Contel va publicar un extens article en el qual formula la hipòtesi documentada que Josep Vidal i Granés hagués militat com a voluntari realista i un cop llicenciat, a causa d’una denúncia, fos detingut i traslladat a la Ciutadella en temps de l’ignominiós comte d’Espanya on romandria pres durant 14 dies. I fóra en aquest moment quan podria haver fet la promesa a Sant Medir.

Si vols llegir l'article de Josep M. Contel sencer, fes clic aquí

L'Ermita el dia de Sant Medir

Sigui com sigui la tradició continua ben viva. Des de bon matí les 17 colles de Gràcia dins de camions descoberts i encapçalades pels banderers a cavall, passegen pels carrers del barri tirant caramels. Després del pregó a la plaça de la Vila fan cap a l’ermita, on veneren el Sant i dinen.

L’acte més important és a les vuit del vespre  quan arrenca la desfilada de totes les colles juntes, enguany 26, carrer Gran de Gràcia avall, acompanyats de música i tambors i llancen milers de caramels als milers de persones, petits i grans, veïns i forasters, que s’apleguen joiosos per a la festa.

La Federació de Colles de Sant Medir va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2002.

M. Carme Juan Torné

ELS CASTELLERS DE LA VILA DE GRÀCIA

Els Castellers de la Vila de Gràcia són una colla castellera fundada l’any 1996. El primer 4 de 8 descarregat pels graciencs va ser el 17 d’agost de 2003 a la Plaça Rius i Taulet   (actualmente Plaça de la Vila) en motiu de la diada Castellera de  la Festa  Major de Gràcia.

Els Castellers de Gràcia no són una cosa nova sinó que hi ha referències històriques que daten ja des de finals del segle XIX fins a principis dels anys trenta del segle XX. Cap el 1890 es va formar una colla provinent del camp de Tarragona que s’anomenva Xiquets de Gràcia.

La història de l’actual Colla es va iniciar els anys 90 del segle XX, quan un grup de joves provinents de l’Agrupament  Escolta de Sant Joan de Gràcia, aficionats als castells, comencen a parlar de la possibilitat  de crear una colla castellera. El primer assaig va ser el 23 de novembre de  1996 a la Plaça del Sol. Va començar amb una trentena de persones.

La primera aparició pública de la nova colla gracienca va ser el febrer de 1997 en motiu de la diada castellera de Sta Eulàlia a la Plaça  Sant Jaume de Barcelona.

La presentació oficial al món casteller va ser el 4 de maig de 1997. Apadrinats pels Castellers

de Terrassa, els Castellers de Sants i els de  Sant Andreu de la Barca.

Aquesta primera temporada va ser una època d’alts i baixos importants, tot i que el treball realitzat tot l’any va donar finalment els seus fruits amb la consecució d’un castell de set pisos, el 4 de 7, en motiu de la seva Diada el 23 de novembre.

La colla gracienca compta també des dels primers mesos d'existència d'un grup de grallers propi, que és a l'hora una escola de gralles per a tots aquells que desitgin tocar la gralla en les diferents activitats dels castellers. 

Els Castellers de la Vila de Gràcia, al llarg de la seva trajectòria, han tingut com a local d'assaig diferents espais del barri entre els que podem destacar l'escola Josep Maria Jujol, l'Artesà de Gràcia, l'antiga escola OSI, l'escola Reina Violant  i actualment des de l'any 2012 tenen un nou espai on assajar. L'espai porta el nom "Albert  Musons", en homenatge al periodista i historiador mort l'any 2007. Està  situat al número set del carrer Alzina i comparteixen local amb la Fundació Festa Major de Gràcia. El nou equipament està dissenyat en funció de l'espai que necessiten les dues entitats, de tal manera que hi ha una superfície de 380 m2 pells castellers i 530 m2  per a la Fundació Festa Major. 
Els castellers assagen en una sala  de 9 m2  amb una altura de 4 pisos que equivaldria a 14 metres. 

Sala on assagen els castellers a Can Musons

L'any 1999 es va concedir als Castellers de la Vila de Gràcia la Medalla d'Honor de Barcelona.

Magda Simon Parés

Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis

Gràcies al Fede, van arribar a les nostres mans uns exemplars de la publicació trimestral Camèlies, editada pel Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis. Ens van interessar tant, que la Magda i jo ens vam posar en contacte amb el seu Gerent, Josep M. Contel, per conèixer millor les seves activitats i per fer-nos sòcies.

El Sr. Contel ens va explicar que el Taller va nàixer el 1992 d’un procés assembleari que volia recuperar la memòria oral del barri i difondre la seva història. Després de convertir-se en Associació el 1994, l'any 2011 es va annexionar al Centre d’Estudis.

Paral•lelament a la seva tasca d’investigació, recuperació i difusió de temes històrics o commemoratius relacionats amb Gràcia, l’entitat organitza cicles de conferències, itineraris i exposicions. En quan a publicacions, a més de l’esmentada Camèlies, també oberta a altres barris de Barcelona, han editat llibres d’investigació com ara Gràcia, temps de bombes, temps de refugis, del mateix Josep M. Contel i La Festa Major vista pel fotògraf Ramírez.

El Taller d’Història també gestiona el Refugi de la Plaça del Diamant.

La seva seu es troba al Passeig Mare de Déu del Coll, 79, a la Finca Sansalvador, que té una història ben curiosa:

El 1909, el Dr. Salvador Sansalvador va encarregar al seu amic Josep Maria Jujol el projecte d’una torre en un terreny ple de desnivells que Jujol va aprofitar per fer terrasses i un jardí amb racons sorprenents. Va projectar un edifici original amb l’alternança de totxo i pedra que s’integrava en el paisatge.  Quan la construcció estava a mitges, durant la prospecció d’un pou es va descobrir una mina d’aigua. 

En analitzar-la, s'hi van trobar rastres lleugers d'activitat radiològica, i com en aquella època de noves descobertes científiques es pensava que la radioactivitat era bona, es va decidir exagerar-ne les propietats per explotar-la i comercialitzar-la amb el nom d’"Agua Radial".

Jujol va practicar una sèrie de galeries subterrànies per accedir millor al pou i va haver d’adaptar la part construïda per situar-hi la planta embotelladora, que va funcionar fins que el pou es va assecar.

Després d’anys d’abandonament i d’okupació, l’Institut del paisatge urbà  va restaurar la finca i la va cedir al Taller d’Història de Gràcia.

Si voleu veure el programa d’activitats del Taller, feu un clic aquí

M. Carme Juan Torné

"L'Abans" Gràcia 1869-1976

Plaça Lesseps

El 15 de febrero  vam anar a la presentació del col•leccionable “Abans”, a l’antic casino La Violeta,  ara convertit en Centre Cívic.

Centre Cívic La Violeta ( c/ Maspons, 6 - 8 )

Aquesta obra repassa un segle de Gràcia des de 1869, en que els autors han pogut certificar la fotografia més antiga, i acaba amb les obres de la plaça Lesseps  que marca el canvi del districte.

L’objectiu  és preservar la  memòria oral i visual. Molts veïns han buscat en els seus calaixos i en els seus àlbums per  aportar  gran quantitat de fotografies on s’hi veu  moments obscurs de la història, d’altres de llibertat, de festes tradicionals, instantànies familiars que brinden records i  vivències...També es podrá veure l’evolució urbanística i social.

Aquesta publicació és especialmente un homenatge als veïns de tota la vida d’un barri que els últims temps ha canviat notablement tal com ens recorda el fotoperiodista i cronista local Josep Maria Contel coautor de l’obra junt amb l’historiador Eloi Babiano (els dos graciencs). El dia que vam anar a visitar al senyor Contel ens va explicar que l’obra consta de 50 fascicles setmanals. Un cop acabada la col·lecció es podrá adquirir el llibre complet d’unes 800 pàgines i un miler de fotografies en blanc i negre seleccionades entre  més de 3000 cedides pels veïns i un miler obtingudes d’arxius públics i privats als que també s’ha recorregut.

Els autors del llibre diuen que és una obra antropológica més que historicista ja que a la majoria de fotografíes hi surten els veïns que ens mostren la vida quotidiana  d’una altra època.

Carrer Gran de Gràcia antigament anomenat carrer Salmeron

Magda Simon Parés

Enllaç al meu primer document de Google-Docs

enllaç al meu primer documents de Google Docs

GRÀCIA: ELS ORÍGENS

PARK GÜELL

ESCOLA DE LA DONA: 130 ANYS

Dins el vestíbul 
t'acull un tro de reina, 
ets benvinguda 
a un món ple de saviesa. 

Ous i farina, 
les mans es fan més útils. 

Roba i tisores, 

els dits es fan més ràpids. 

Pinzells i llapis, 
els ulls es fan més hàbils. 

Ritmes i notes, 
l'oïda es fa més dòcil. 

Mots i sintaxi, 
la ment es fa més àgil. 

Tecnologia, 
la vida es fa més fàcil.

M. Carme Juan Torné

LA CASA VICENS

Al carrer Carolines núm. 24, al límit de Gràcia amb Sant Gervasi, s’alça la Casa Vicens. Va ser el primer projecte important realitzat per Antoni Gaudí, per encàrrec del senyor Manuel Vicens, corredor de Borsa,  que va voler construir una residència d’estiu en un terreny que havia heretat. La construcció va durar des de 1883 a 1888 perquè el senyor Vicens va començar a tenir problemes de liquiditat; la seva vídua va vendre l’edifici el 1899 a la família Jover i els seus descendents el continuen habitant.

Es tracta d’un preciós casal d’estil mudèjar-moresc fusionat amb elements autòctons, estructurat en quatre nivells i 3 façanes amb finestres amb gelosies, rematada per xemeneies i per unes torres en forma de templet. 

En la decoració de ceràmica de la façana apunta ja el lirisme naturalista de Gaudí que es va inspirar en les floretes grogues que cobrien el terreny. 

També hi va trobar una palmera margalló  que va prendre com a model per dissenyar la meravellosa reixa i la porta d’entrada, obra de Llorenç Matamala. 

A la cascada del jardí, Gaudí adoptà, per primera vegada, una volta parabòlica.

Després d’una acurada restauració el 1925, amb l'afegitó d'un templet a la cantonada del jardí,  l’Ajuntament va concedir-li el premi al Millor Edifici de Barcelona. 

Però, malauradament, la font monumental va ser demolida el 1946 quan la família va vendre una part del terreny que donava a la Av. Príncep d’Astúries.

I el 1962 els propietaris van vendre quasi tota la resta del solar que ocupava el jardí on es van construir uns enormes edificis de pisos que ofeguen l’obra de Gaudí. 

Recordo la il•lusió que em feia de petita aturar-nos a la porta del templet de la cantonada per comprar un got d’aigua de la font de Santa Rita, que tenia sospitosament el mateix gust que l’aigua de litines. I recordo amb quina ràbia vaig veure després com destruïen el templet i com arrancaven quasi tota la reixa (ara forma part del Parc Güell).

Avui, la Casa Vicens continua causant admiració i té sempre al davant turistes que la fotografien però ha deixat de ser el Palau Encantat de la meva infantesa.

L’any 2005 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco.

M. Carme Juan Torné