En aquestes últimes setmanes en què hem hagut de sentir la declaració d'intencions de cert ministre i la proposta de l'enèsima reforma educativa, les dues hem recordat la nostra escola, el Col·legi Cardoner, on vam començar parvulari l'any 1945. Estava situat al llindar de Gràcia, al carrer de Septimània cantonada amb el carrer Homer, i va continuar en actiu fins al 1972, quan l'esvoranc immens de la Ronda General Mitre el va engolir. Avui només se'n conserva la palmera del pati.
La Directora, l'Àngels Cardoner, en els seus inicis havia treballat a l'escola Blanquerna i va ampliar els seus estudis de psicologia i educació infantil a l'Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. La nostra escola era privada i arreplegava alumnes de Gràcia i de Sant Gervasi de diverses classes socials car cap infant en quedava exclòs ni per diners ni per dificultats d'aprenentatge. Allà vam tenir el privilegi de parlar, cantar i viure en català, compaginat naturalment amb el que era l'ensenyament oficial obligatori. Àdhuc les nadales que confeccionàvem nosaltres mateixes les escrivíem en català. Va ser un oasi enmig del desert cultural de la postguerra.
Això sí, la religiositat i la moral restrictiva eren les pròpies de l'època. Assistíem a misses, rosaris, sermons, preparacions a la confessió, centrades especialment en el sisè manament, cerimònies quaresmals, visites al Santíssim i exercicis espirituals. A la nostra aula del col·legi, que a partir dels 9 anys només acceptava alumnes de sexe femení, quan arribava la calor apreníem amb mestria com treure'ns l'uniforme sota la bata blanca sense mostrar ni un sol pam de la nostra llisa anatomia.
La Directora, l'Àngels Cardoner, en els seus inicis havia treballat a l'escola Blanquerna i va ampliar els seus estudis de psicologia i educació infantil a l'Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. La nostra escola era privada i arreplegava alumnes de Gràcia i de Sant Gervasi de diverses classes socials car cap infant en quedava exclòs ni per diners ni per dificultats d'aprenentatge. Allà vam tenir el privilegi de parlar, cantar i viure en català, compaginat naturalment amb el que era l'ensenyament oficial obligatori. Àdhuc les nadales que confeccionàvem nosaltres mateixes les escrivíem en català. Va ser un oasi enmig del desert cultural de la postguerra.
Això sí, la religiositat i la moral restrictiva eren les pròpies de l'època. Assistíem a misses, rosaris, sermons, preparacions a la confessió, centrades especialment en el sisè manament, cerimònies quaresmals, visites al Santíssim i exercicis espirituals. A la nostra aula del col·legi, que a partir dels 9 anys només acceptava alumnes de sexe femení, quan arribava la calor apreníem amb mestria com treure'ns l'uniforme sota la bata blanca sense mostrar ni un sol pam de la nostra llisa anatomia.
El professorat era excel·lent i es donava molta importància a la música i a l'expressió corporal i ens feien cantar i ballar cançons del mestre Joan Llongueres, persona idealista, convençut del benefici de la música per a la formació humanística del nostre poble.
També es feien representacions teatrals i quadres plàstics referents principalment a episodis del Nou Testament. Moltes d'aquestes formes d'expressió les mostràvem davant de la família a final de curs al "Círcul Catòlic de Gràcia", que és tal com l'anomenàvem en aquell temps. També es donava molta importància a la convivència fent algunes sortides.
 |
| Excursió a Montserrat |
La festa de la Immaculada, patrona de l'escola, era especialment celebrada: després de la Missa i d'esmorzar, es feia una ballada de sardanes amb cobla en el pati. Hi podia participar, a part d'alumnes i les seves famílies, la gent del barri.
Gràcies als que van mantenir la flama de la nostra llengua i la nostra cultura en la clandestinitat, quan vam ser adultes vam voler aprendre a fons el català i el seguim aprenent amb veritable gaudi.
Hem de tenir clar que la llengua és una substància principal, essencial, en la vida d'un poble i si en l'època fosca i cruel del franquisme no ens la van poder extirpar, hem d'estar segurs que en els moments actuals en què el seu coneixement està més estès i amb un èxit demostrat de contribució en la cohesió social, ningú la podrà emmudir.
 |
| Les alumnes de la promoció de 1956 al voltant de la palmera l'hivern passat |
M.Carme Juan i Magda Simon
quins records, el de la nena amb mantellina en el confessionari...els angelets davant les nenes de comunió...escenes que semblen d´una altra vida i és la nostra.
ResponEliminaQue bonic i encoratjador el vostre missatge. Us felicito pe publicar aquests entranyables records.
ResponEliminaVosaltres no solament parleu d'un barri amb història i que les persones que hi hem viscut estimem, sinó que ens féu reflexionar sobre fets d'ahir i situacions d'avui que, lamentablement, es repeteixen. Encara ara hem de defensar la nostra llengua perquè Ebre enllà voldrien fer-la desaparèixer.
ResponEliminaRosa Bruguera
Fantàstic! Jo havia passat molts cops de petita davant d'aquesta Escola abans que es fes la reforma, ja que tenia uns "tiets" que vivien a General Mitre i ens venia de camí sortint del metro de Lesseps. No sospitava que s'hi fes aquest ensenyament tan bo. Us felicito per haver-lo gaudit i pel record tan bonic que en guardeu.
ResponEliminaQuants recods...any 1966, començo el Cardoner el parvulari. Encara recordo quada recó d'aquell edifici: La capelleta amb cel estrellat i una verge preciossa vestida de colo blau, el pati pedregos amb la font de careta d'àngel ont bebiem, la srta. Angels, Anna i Assumta, La meva primera communio als Jossepets amb les nenes de la classe....Agraida per aquest moment de records tant tendres
ResponEliminaFins on m'arriba la memòria, a la fotografia de les sardanes reconenc l'Àngels Cardoner, directora de l'Escola (a primera fila, girada, fent rotllana amb unes nenes).
ResponEliminaI a les fotografies de la primera comunió, l'Assumpta Cardoner, al mig del seguici i saludant un home a les escales del Josepets.
Jo, Carlota Foguet, junt amb las mevas germanas. Momt anys!!!
ResponEliminaTemps era temps....
ResponEliminaJoan-Josep